Dimecres, 11 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)
Ahir tots els mitjans escandinaus estaven pendents de nosaltres; tothom analitzava les possibles conseqüències d'una declaració d'independència. Hi havia una sensació de pre-crisi general, i els diaris financers com el Børsen es posaven les mans al cap davant els diferents escenaris apocalíptics que, segons ells, podria generar la DUI, que gairebé donaven per feta. Al programa de la ràdio pública P1 «Verden ifølge Gram» ("L'hora greu d'Espanya"), diversos analistes provaven de respondre a la pregunta: «Té dret a la independència, Catalunya?». Una experta deia que si bé la independència, per tal de tenir legitimació, havia de ser pactada, als tractats internacionals no hi havia cap prohibició explícita per a un cas com el nostre. Un altre convidat afirmava que després de la «massacre» de diumenge passat, Catalunya ara podria al·legar opressió per part del govern espanyol, cosa que fins ara no hauria estat legítima.
L'opinió pública internacional ens prenia seriosament. Teníem diputats, ministres i representants de la UE (Donald Tusk, Ska Keller, entre d'altres) alarmats i suplicant-nos que no declaréssim la independència, donant a entendre que tot depenia de nosaltres i que el món esperava ‒temia‒ que ho féssim. Era un moment estel·lar: un d'aquests moments que determinen girs i replecs de la història. De fet va ser-ho, d'estel·lar, ja ho crec: però en sentit invers. Si Puigdemont s'hagués blindat contra les pressions i amenaces hipertrofiades i absurdes de companyies poc recomanables com les del Cercle d'Economia (la trobada de l'altre dia ja no presagiava res de bo), Catalunya ara es trobaria en un moment crític però jugant a primera. Estaria defensant el seu lloc al tauler internacional, on només juguen els socis que demostren fiabilitat i determinació.
Nosaltres hauríem demostrat que tenim aquestes dues qualitats, com a culminació d'una narrativa impecable: anys de manifestacions pacífiques i exemplars, consultes simbòliques organitzades massivament per la societat civil, el 9N, la majoria independentista a les plebiscitàries del 27S, el diàleg negat fins a una vintena de vegades i finalment el referèndum d'autodeterminació de l'1O, on els votants han desafiat els atacs brutals de les forces paramilitars i policials espanyoles. És exactament el que ens havia dit Peter Griffin, un expert nordamericà que es dedica a l'assessorament d'entitats polítiques subestatals ‒va tenir un paper rellevant a Kosovo i en altres processos d'independència‒, en una reunió a la Delegació fa uns dies: «get hold of the narrative».
El dijous 5 (en resposta a un mail on la Francesca li deia que tenia por que el govern declarés la independència dilluns 8 perquè els governs europeus no havien condemnat la violència d'Espanya: "Imagina't! Si ara declarem la independència, trauran l'exèrcit al carrer i ens arrestaran tot el govern"), Griffin li responia: "No us preocupeu del que diguin els governs. El més important és l'opinió pública. Si Espanya no vol negociar, els catalans esteu forçats a declarar la independència. Si això porta l'exèrcit al carrer, que així sigui. Procureu bloquejar els carrers principals per oferir bones imatges a les televisions; que el món vegi com comença l'ocupació militar i la repressió de la voluntat lliure de Catalunya. Llavors tot dependrà de l'opinió pública de la resta de la UE. En una unió de països democràtics això és inacceptable.»
Ho hem malbaratat. Puigdemont no ha aguantat la pressió, i al final s'ha acabat comportant com el que és: un titella. Sort que el sector Mas no hi pintava res (això és el que em deia el P.)! El Mark l'altre dia el descrivia a la ràdio, molt encertadament, com un «noiet de poble», i una col·lega de Barcelona amb certa tendència a riure les gràcies dels nostres líders tant si ve a tomb com si no, em va escriure indignada després de veure que jo piulava el programa: «Què s'han cregut, dir això del nostre President?». La llagoteria no ha servit ni servirà mai per fer res que tingui cara i ulls.
Avui els titulars de premsa eren molt eloqüents, sobretot el de Børsen: «El líder de Catalunya aparca la independència». El volum d'articles i reaccions als mitjans ha estat molt considerable, i el to general era clar: «crisi superada», «ningú no entén què passa a Catalunya», etc. L'editorial del Jyllands-Posten ens deixava verds: que si ja és hora que comencem a comportar-nos com a adults, que hem d'entendre d'una vegada que la constitució no es pot violar, etc. «Us imagineu», deien, «que algú volgués atemptar contra la constitució danesa? On s'és vist?», etc.
Tot això després que el «periodista Puigdemont» (com diu el Bernat Dedéu) expliqués per enèsima vegada a tot el món que és Espanya qui ha violat la seva pròpia constitució, anul·lant un estatut reformat en el marc constitucional i triplement aprovat, etc. Vol dir, això, que no han entès res? Que no ens hem sabut explicar? Que encara ens hem d'explicar més? No: vol dir que hem renunciat a jugar a primera. I ara ens renyen tal com fan els adults amb els nens que han fet una malifeta.
A mig matí Europa ja se n'ha rentat les mans. Era previsible; poques hores després que Puigdemont renunciés a donar veu a Catalunya com a subjecte polític, els líders europeus que una estona abans li suplicaven que no declarés la independència el deixen de banda sense cap mirament. Mentre Rajoy i Sánchez li feien el llit per una banda, per l'altra el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Dombrovskis, ho reduïa tot a una qüestió de diàleg entre catalans i espanyols i subratllava que la solució s'havia de trobar en el marc de la constitució espanyola.
El ministre d'exteriors alemany, Sigmar Gabriel, i el Foreign Office britànic han apuntat en la mateixa direcció. Òbviament, en aquest pacte entre Espanya i la Comissió Europea Puigdemont ja no hi ha tingut res a pelar. Per què? Perquè ell mateix va dir: «de moment renunciem a ser subjecte polític». Per això em sorprèn tant tota aquesta gent nostra que s'enfurisma amb la reacció de la UE. Però què es pensaven? Dius que renuncies a la teva sobirania política i llavors t'enfades perquè no et consideren un interlocutor en peu d'igualtat amb Espanya. Quin ridícul.
Nou comentari