I wasn't expecting this question

Dimarts, 10 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)

Ha estat pitjor del que em pensava. He seguit la no-declaració d'independència de Puigdemont per Internet, malgrat que la connexió es tallava constantment perquè s'ho devia estar mirant mig món. Terrible: encara ha estat més confús i lamentable del que m'havia imaginat i del que diumenge al vespre vaig transmetre al P., perquè el molt honorable ni tan sols ha arribat a declarar la independència. Ha fet servir una fórmula amanerada i sense sentit, digna d'una mena de Cantinflas (una mica més refinat, això sí).

Si Puigdemont fos un actor de comèdia, el gag hauria estat prou reeixit. Però resulta que en aquest plató que avui era el Parlament, ningú no feia broma (tret del molt honorable i el nostre govern?). Hi havia milers de periodistes internacionals i tothom estava pendent de què diria el President de Catalunya. I en lloc de representar amb dignitat el poder que li hem donat la gent desafiant, fins i tot, les porres, ens ha sortit amb què «assumeix» el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent però «proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg». Suspenia una declaració que no havia fet. No m'ho podia creure. Aquesta frase, deia algú a Facebook, «passarà a la història de la retòrica com una frase genial». Més aviat passarà a la història com la proclamació fallida més grotesca que s'ha fet mai. Molt més que la de Macià o Companys, que tenen la pàtina nostàlgica d'una època en què els contactes internacionals eren molt més feixucs i l'aïllament (real) ho feia tot molt més complex.

Però ara quina excusa tenim? Per això hem estat voltant pel món durant dos anys, explicant que faríem un referèndum d'autodeterminació i n'aplicaríem el resultat («perquè per damunt de tot som demòcrates», etcètera)? Aquests dies posteriors a l'1 d'octubre he pogut palpar clarament a l'altra banda del telèfon ‒o del correu electrònic‒, l'estupor de diputats i alts càrrecs de ministeris escandinaus, en veure que els demanàvem que ens ajudessin a trobar mediadors internacionals. «És una lluita que heu de fer sols», va dir-me un diputat danès que coneix bé Catalunya i té una llarga trajectòria, també a nivell europeu. Quan la Francesca va trucar l'Anne del ministeri d'afers exteriors de Noruega, es veu que aquesta darrera es va quedar de pedra en sentir el motiu de la trucada, una trucada que jo havia pactat amb molt poca antelació i que ella, curiosament, havia acceptat de seguida. Dic curiosament perquè l'Anne sempre havia estat distant i esmunyedissa, però en canvi aquesta vegada va respondre'ns de seguida dient que estava a disposició per parlar amb nosaltres quan volguéssim.

Doncs bé: quan va saber que l'objectiu de la trucada era demanar-li si ens podia ajudar a trobar noms de pes a Noruega que poguessin fer de mediadors, després d'un silenci va dir: «I wasn't expecting this question». És clar. Perquè segur que ja s'havien preparat per entomar el pre-anunci d'una DUI. Molt probablement ens haurien dit que ells no hi podien donar suport, que si la constitució espanyola, que si això i allò, però també n'haurien pres nota; en tot cas aquest era el pas previ a la proclamació que s'hauria hagut de produir dijous o divendres de la setmana passada. Quan ho vaig dir a la Francesca em va donar la raó: «Exacte! Això és el que s'esperaven. I en canvi l'he ben fotuda, perquè ara han vist que som ben normals i que no els demanem res estrany!». Normals? Però què diu, aquesta senyora? Més aviat el que devia pensar l'Anne (amb qui des de Diplocat ens vam reunir a Oslo fa uns mesos, amb altres alts càrrecs del ministeri d'exteriors noruec) és: «Aquests catalans no giren rodó. Ho tenen tot de cara per proclamar la independència i ara ens surten amb no sé què d'una mediació, després que l'Estat els hagi atonyinat a tort i a dret». Quin ridícul...

Avui la Louise ha enviat a la Dahlsgaard del Jyllands Posten la crònica que ha fet sobre Catalunya parlant de mi (i que jo li he corregit una mica). Ha quedat molt bé. Però segur que a la Francesca i, en general, a Exteriors, no els agradarà, perquè no reflecteix el discurs d'autòmat que se suposa que hem de repetir com si fóssim fotocòpies d'un peix bullit. A la seva crònica, la Louise hi parla de la meva identitat, de com sempre li he explicat que el meu Estat no és l'espanyol; que sempre l'he sentit com un Estat estranger, i la cultura espanyola, també. I el castellà, una llengua imposada. Em nego a repetir la bajanada que no tenim res contra l'Estat espanyol i que ens encanta tot d'Espanya. Per què en volem marxar, doncs? Evidentment, també hi ha posat tot el tema de la negació democràtica que suposa l'anul·lació de l'Estatut, de les lleis socials, etc. Però m'agrada que també hi surti el tema identitari, i que som un país ocupat.

La Gemma m'ha enviat un whatsapp: «Anem bé, oi? Això de l'oferta de la Merkel és veritat?». Li he respost que no; que no anem gens bé i que d'oferta no n'hi ha cap perquè els qui ens hem passat una setmana sencera buscant mediadors desesperadament sota les pedres som nosaltres. I, de moment, ningú no sap què en volen fer, a Barcelona, dels noms que hem trobat. Divendres el Vanhanen (ex-primer ministre de Finlàndia i ex-president del Consell Europeu) em va trucar per preguntar-me quan s'hi posaria en contacte el Romeva. «De veritat?», em diu la Gemma. «Però alguna cosa deuen tenir preparada, oi?». Li he dit que no. Que tant de bo m'equivoqui, però quina jugada mestra podem esperar d'un govern que renuncia al poder immens que suposa dirigir-te al món com a subjecte que s'ha declarat independent? Avui al Parlament hi havia una ratlla molt fina entre poder i submissió, credibilitat i presa de pèl, coherència i arbitrarietat. I en pocs segons ens hem decantat pel cantó dels clowns.