Cap dels governs municipals que ha tingut Barcelona no ha volgut aprofitar seriosament el poder que té la ciutat. És un poder que transpira per cada pam d'asfalt, des de cada plaça, en els pocs espais verds assetjats de pol·lució, malgrat els lloguers astronòmics, el turisme de xancleta i el neguit que et robin la cartera. Fa uns anys, una amiga danesa em va preguntar com era viure en una ciutat de vacances. En cap moment li va passar pel cap que el comentari pogués ser ofensiu, ni jo em vaig ofendre. La naturalitat amb què ho va dir va obrir-me una nova perspectiva: Barcelona com a ciutat de vacances tot l'any. Em va caure l'ànima als peus. El meu dia a dia barceloní, tot el meu entorn professional i personal, el de la família i els amics ‒que a mi em semblava sofisticat i cosmopolita‒, es va difuminar enmig d'una massa de turistes suats i de rètols que anunciaven tapes i sangria en espanyol.
Aquesta és la imatge que Barcelona projecta al món un cop esgotada l'herència dels Jocs Olímpics. Una imatge golafre i de cullerada grossa, perquè es basa en una concepció de les relacions internacionals mandrosa i provinciana. És el fals cosmopolitisme maragallià, que no han volgut superar ni socialistes ni convergents ni comuns, per por del conflicte amb l'Estat i perquè la gestió de la capital per part d'oligarques locals és clau per a la dominació del territori ocupat. El fals cosmopolitisme d'uns i altres ens vol fer creure que és possible obrir-nos al món obviant qui som i sense moure ni un dit per elevar-nos, en contacte amb els nostres valors més genuïns, per damunt de souvenirs ridículs. Com si les relacions exteriors fossin un esport estètic en el qual no cal aprofundir; com si parlar ‒ni que sigui xapurrejar‒ amb el món ja fos un èxit per defecte. Com si no calgués connectar la capital amb el país, ni preguntar-te què vols que et doni el món a canvi del teu esforç.
Entendre així el diàleg de Barcelona amb el món, que més aviat és un monòleg, podia tenir certa gràcia en un moment en què les ciutats brillaven a cop d'infraestructura faraònica i la societat del consum es trobava en un punt àlgid. Tres dècades després dels Jocs Olímpics, ja no en fa cap, de gràcia. Les ciutats s'han endurit en un món que no camina de forma plàcida cap al final de la història, sinó que cada vegada és més inestable i més difícil de predir. Els estats es tornen rígids i autoritaris, i les ciutats que avancen són les que lluiten per ser creatives, per polir tot el que porten a dins i fer el món una mica millor. Barcelona camina en direcció contrària i porta dècades d'endarreriment, perquè no es fa responsable d'allò que significa, de la importància que té com a epicentre d'una potència amb fons històric, que ens permet lluitar contra la banalitat i la imposició de discursos aliens als nostres valors.
Que el Mobile se celebri a Barcelona o que ocupem els primers llocs en tots els rànquings de ciutat intel·ligent és poca cosa més que un miratge. No és cap secret que un dels pocs motius que retenen el congrés del mòbil a casa nostra és que el director s'estima Barcelona, el seu bon clima i la platja. És la part exhibicionista, obscena, d'una Barcelona destil·lada a través dels segles, que ens connecta amb el pòsit profund de l'imperi català medieval, la Barcelona dels valors cívics i mercantils, dels gremis i dels llibres del consolat de mar. Una ciutat que arrela tan endins es mereix alguna cosa més que l'exhibicionisme buit d'un 22@ en cap de setmana. Perquè això que fins ara ens ha salvat ‒tot i la negligència de convergents, socialistes i comuns‒, pot acabar sent la imatge a anys llum que ja no correspon a cap estrella. L'autoritarisme creix dins i fora l'estat, i el crèdit s'acaba. Si no ens fem responsables del paper que hem de jugar al món i no hi juguem amb totes les cartes, el món prescindirà de nosaltres.
La política internacional que faci Barcelona els propers anys serà decisiva. La influència de les grans ciutats, en tensió creixent amb els estats, no para de créixer. Si aconseguim enfortir lligams ‒econòmics, científics, culturals i polítics‒ amb diverses xarxes de ciutats, no només ens aproparem a la millor versió de nosaltres mateixos. En el marc d'una estratègia que busqui la geopolítica en lloc de defugir-la, la "Barcelonaesfera" que en resulti serà cada cop més difícil de controlar des de Madrid.
Nou comentari