Dimecres, 25 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)
Avui Romeva ha comparegut davant la Comissió d'Exteriors del Folketing. Va arribar ahir a la nit amb l'Altisent, un dels seus caps de gabinet, i tota la visita ha estat abúlica i sense ànima; com si ja vinguessin amb la derrota sota el braç. Vam sopar al mateix hotel on s'han estat, al Sankt Annæ. La Francesca i jo confiàvem que durant el sopar Romeva ens donaria alguna informació per entendre on som, però tot eren vaguetats. Com que ell no entrava en matèria, nosaltres parlàvem dels problemes que tenim a la Delegació (perquè ens rebi el ministre d'Exteriors, per exemple, cosa que hem demanat mil vegades, o els problemes de coordinació que tenim amb l'ANC).
Romeva ens mirava sense gaire interès, fent ballar la copa de vi davant seu com si tant se li'n donés tot o com si el temptés algun pensament filosòfic insondable. Estava molt a la defensiva, com si es volgués justificar del fracàs que vindrà. Ens va dir que ja en tenia prou que la gent l'aturés pel carrer per dir-li: «No ens falleu!». «Què es pensen?», va deixar anar, empipat. «Aquí els qui ens la juguem som nosaltres». Com si ell no tingués un càrrec públic, un sou, una responsabilitat i un compromís molt clar contret amb els ciutadans. M'he hagut de mossegar la llengua per no replicar-li que només faltaria que la gent no pogués demanar-li explicacions. «Ja ho vam dir, que no seria fàcil», anava repetint, com si els votants haguéssim pecat d'innocents. Van prometre que farien la independència en divuit mesos. Perquè s'hi posaven, si al final havien de fer-se enrere? Encara resultarà que la culpa és nostra per haver-nos-ho cregut.
La compareixença, que ha estat una mera deputation, un acte informal al qual ningú estava obligat a assistir, ha començat a tres quarts de dues. Fent cas de les instruccions de la secretària de la comissió, ens hi hem presentat quinze minuts abans. El correu electrònic que m'havien enviat era ple d'observacions predeterminades: que arribéssim puntuals, que aviséssim amb antelació si volíem fer una presentació amb diapositives. És evident que el reconeixement internacional no es demana amb un Power Point, i tota aquesta litúrgia sense la més mínima solemnitat ja indicava que no esperen res de nosaltres (res que en termes geopolítics tingui cap importància, vull dir). Però el que no m'esperava és el que ha passat just després.
De la deputation en si no val la pena dir-ne res, tret que Romeva ha començat la seva intervenció dient que el més segur era que ben aviat anés a la presó. Els nostres diputats amics se'l miraven amb cara de pena. D'altres ho feien amb curiositat, com el M. L., que fins ara sempre m'havia donat excuses però avui s'ha dignat a venir, potser per la mateixa raó que porta alguns conductors a aturar-se a mirar quan hi ha un accident a la carretera; l'efecte tafaner. A l'hora en punt ens han convidat a sortir, perquè tot seguit, en aquella mateixa sala, havia de comparèixer el ministre d'exteriors danès per respondre a una pregunta que fa unes setmanes van fer-li diversos diputats, sobre el Primer d'octubre i la gestió que n'havia fet el govern espanyol.
Doncs bé: mentre fèiem temps davant la sala, amb les portes obertes i a l'espera que arribés el nostre taxi, ens hem trobat cara a cara amb el ministre danès. La seva mirada ha topat amb la de Romeva, però Samuelsen, que té els ulls d'un blau aigualit i penetrant, ràpidament l'ha ignorat i ha entrat cap a dins. M'ha revoltat la seva mala educació, que era innecessària. Però demostra un cop més que la xerrameca dels valors i el diàleg no valen per res si no va acompanyada de fets, ni tan sols a Dinamarca. L'home no deu haver sabut què dir-li, i com que no tenia necessitat de dir-li res i la situació era incòmode, ha passat olímpicament de tot. Si no et fas respectar, com pretens que et respectin?
Sortint del Parlament hem anat als estudis de Danmark Radio a DR-Byen, la seu de la televisió pública, on han fet una entrevista a Romeva que ha estat denigrant: «But nobody wants to recognize an independent Catalonia, you are alone», li deia una vegada i una altra, el presentador. Ell responia un cop i un altre sense alterar-se, flegmàtic. M'ha fet pensar en una cosa que m'ha dit l'A., un diputat que ens té simpatia malgrat que el seu partit no ens en té cap, mentre dinàvem a la cantina del Parlament: «Digues al conseller que quan l'entrevistin aquest vespre a Deadline parli d'una manera clara i senzilla. És massa intel·lectual, i la gent aquí no està per orgues».
Nou comentari