Des que el govern va anunciar la reobertura de Diplocat i les Delegacions, dia sí dia també amics i coneguts em diuen, amb entusiasme: «Que bé! Així tu també tornaràs a treballar-hi, oi?». La resposta és un no rotund, i la pregunta no deixa de sorprendre'm, perquè si fa pocs anys vaig començar a treballar en aquestes institucions (primer a Diplocat i després a la Delegació de la Generalitat a Dinamarca, en tots dos casos havent superat un concurs públic), va ser per responsabilitat de país. Estava convençuda que, amb un govern determinat a tirar endavant el mandat sorgit de les eleccions plebiscitàries del 27S i amb el compromís de declarar la independència en 18 mesos, la gent amb contactes a l'estranger i coneixement sobre determinats països (en el meu cas els nòrdics) podíem fer un gran servei i ajudar a fer possible el reconeixement de la Catalunya independent.
Aquest era el sentit de la meva feina; l'objectiu últim, allò que et mou a fer les coses més enllà (molt més enllà) del sou. És el mateix motiu que, des de fa una dècada, empeny més de 2 milions de persones en aquest país a treballar sense esperar res a canvi; gent que, estalviant hores de son i posant-hi enginy i valentia, van fer possible les consultes, el 9N i l'1O. Però una cosa és treballar per la causa, sense sou o més enllà del sou i una altra de ben diferent és que et paguin per fer veure que fas república quan, en realitat (de manera més o menys conscient) hi treballes en contra. Això, com diu Palau i Fabre en un article del 1945 publicat amb el mateix nom, és «Col·laboracionisme» ‒llegiu-lo! els paral·lelismes amb la situació actual fan posar els pèls de punta. I ho és encara que tinguis molt bona fe i et pensis que «més val això que res»; ho és encara que hagis de pagar una hipoteca, i encara que vagis cada dia a treballar amb el llacet groc. Perquè la tranquil·litat d'esperit que dóna el llacet groc és tramposa i tard o d'hora acabarà passant comptes a moltes consciències: mentre t'hi emboliques segueixes cobrant, segueixes anant al cinema, rient amb els amics i marxant de vacances. Fent de tot, en definitiva, tret d'allò que de debò permetria alliberar els presos: la desobediència, la no col·laboració amb l'enemic, la responsabilitat amb el país que hem lliurat al 155 sense oferir resistència.
I això, en definitiva, és el que està succeint de manera generalitzada a les nostres institucions, i cada dia que passa és més difícil amagar-ho perquè els nostres líders polítics naveguen precàriament, com uns funàmbuls amb sobrepès, entre la retòrica pomposa i els fets que la contradiuen; si ens n'hem de refiar, la República no cal que l'esperem: ni ara ni mai. Només cal veure com el conseller Maragall, després de reunir-se amb el ministre d'exteriors espanyol, apareixia en públic per dir que la trobada havia estat «clara i franca» i que les delegacions actuarien «en el marc... en què ens trobem»; és a dir, el de la constitució espanyola, suggerint que no faran res que posi en perill la bona sintonia amb el govern del 155 de Sánchez. «Tret que algú vulgui crear tensions artificials», va afegir-hi. Es veu que els presos polítics no en creen cap, de tensió. Que potser són presos polítics en abstracte, sense context ni carcellers? O potser és que, havent assumit que els carcellers som nosaltres, ja en tenim prou de dur el llaç groc per tenir la consciència tranquil·la?
Aquesta retòrica cada vegada més grotesca (que ahir també va exhibir el president Torra: «no ens aturarem fins que Catalunya no decideixi el seu futur en llibertat, com ho va fer»; quina mena de promesa és, aquesta, si justament són ells que, després de l'1 d'octubre i en lloc d'aprofitar el poder ciutadà de les urnes contra les porres, van fugir amb la cua entre cames?), aquesta retòrica de l'absurd no crec que pugui aguantar-se gaire temps més. Tots aquests funàmbuls nostres acabaran caient pel seu propi pes, perquè el ciutadà de l'1 d'octubre (que ja s'organitza pel seu compte de múltiples maneres, cosa en la qual excel·leix) no se l'empassarà.
Per això són tan importants els processos de primàries que s'estan posant en marxa a tot el país; per evitar que la classe política que ens ha fallat segueixi aferrada al poder, convertint el nostre sí a la independència en un no que ens aboca a la misèria nacional. Per evitar que col·laboracionistes del 155 com Marina B. Falcó (abans directora de relacions exteriors i ara «assessora especial en matèria d'acció exterior») segueixin cobrant per fer el joc al govern que ens oprimeix mentre reclama, des del seu compte de Twitter, llibertat per als presos polítics. Per evitar que la mediocritat, la síndrome d'Estocolm, l'absència, en definitiva, de poder, valentia i compromís segueixi segrestant-nos el país i la llibertat.
Nou comentari