Londres, entre Pepys i Sadiq Khan

Passejo pels voltants de London Bridge i intento imaginar-me com devia ser la ciutat del segle XVII, quan una guspira que va saltar no gaire lluny d'aquí, al forn reial, va causar un gran incendi. Va cremar durant quatre dies i va arrasar bona part de la City. Samuel Pepys, el dietarista de capçalera dels britànics (i confesso que també el meu), explica com els veïns fugien del foc saltant al Tàmesi i marxaven amb les seves pertinences en bots. En aquella època la gent es movia per la ciutat sobretot amb barca; Pepys anava sovint del moll de la Torre (que li quedava a prop de casa) fins a Temple, per exemple, per veure els seus advocats o encarregar un vestit al sastre. Els trajectes eren freds, bruts i humits, però això no treia a funcionaris, mercaders o artistes les ganes de gaudir dels plaers de la vida en un ambient desenfadat i sense les traves del puritanisme de l'època anterior.

Llegint Pepys, que comença el seu dietari just abans de la restauració monàrquica i hi alterna el comentari polític amb explicacions lleugeres sobre el seu dia a dia, entenc per què Londres és un pol de llibertat des del qual ha estat possible el referèndum del Brexit, i per què, tant si marxen de la Unió Europea sense acomiadar-se com si finalment aconsegueixen un acord, se'n sortiran. La figura de Pepys, que va arribar a ser primer secretari de la Marina d'Anglaterra, il·lustra molt bé com al segle XVII la meritocràcia ja existia. Amb l'esforç i habilitats personals (i també entrant a jugar el joc dels favors i corrupteles, que estava a l'ordre del dia) qualsevol anglès podia accedir a les cotes més altes de poder, independentment del seu origen social. La idea de nació ja havia agafat volada i els anglesos s'identificaven entre si malgrat les diferències de classe. La tensió entre protestants i catòlics ‒o entre parlamentarisme i absolutisme‒ va ser sobretot una guerra d'idees, no de classes. És una llavor que comença a germinar aleshores i fa que els valors de la democràcia i la llibertat arrelin a Anglaterra abans que a cap altre lloc d'Europa.

A tocar del London Bridge hi ha l'ajuntament, on tinc una reunió. Com que vaig bé de temps faig un tomb ràpid per More London, el complex nou i angulós que inclou el City Hall, oficines i cafès, hotels i un teatre a l'aire lliure. No gaire lluny hi ha l'Unicorn, el teatre per a joves, i unes galeries comercials. No sé què pensaria, Pepys, si veiés com ha canviat aquesta part de la ciutat que ell freqüentava i com en lloc de moure's amb barca ara la gent va dins d'un tub que engoleix ‒en hora punta, de manera literal‒ persones, connectant-les amb tots els nodes que abans s'enllaçaven per riu. Suposo que quedaria fascinat, com a amant del progrés, la ciència i les novetats estètiques. Des del pont i cap a la dreta, a l'altra banda del riu, s'hi veuen cases baixes i la Torre de Londres, d'origen medieval i símbol del poder anglès (és on embarcaven els homes que s'incorporaven a la Marina per anar a lluitar contra els holandesos, i on s'iniciava el procés de coronació del monarca). El seu perfil i colors terrosos contrasten amb el paisatge que queda a l'esquerra, on l'skyline es torna agressiu i futurista: una massa densa de gratacels de vidre blau fosc. A la banda on sóc jo, la del City Hall, que és el mirall de l'altra riba, el mateix urbanisme sembla menys agressiu perquè trobar-t'hi a dins l'humanitza una mica.

Mentre busco un lloc tranquil per fer un mos penso en com aquesta manera d'organitzar l'espai urbà a l'estil de Foster, que és tan espectacular a la vista, fa que acceleris el pas perquè hi ha menys varietat d'estímuls i les distàncies són més grans i buides; l'amfiteatre, la font i els edificis d'oficines i cafès no estan gaire lluny els uns dels altres, però els espais són tan diàfans que sembla que s'eixamplin i triguis més a recorre'ls. És el mateix que passa a llocs com la Potsdamer Platz de Berlín, o als voltants de l'edifici 8-Tallet de Bjarke Engels a Ørestad, Copenhaguen. Quan t'hi atures es relaxen els sentits, però no conviden a entretenir-t'hi i fondre't amb la vida del carrer. Per això jo prefereixo passejar pel Regenbogenviertel o per Nørrebro, o sense anar més lluny pel mercat del borough, a poca distància de la fredor de More London. Allà és on hi ha la vida de barri càlida i barrejada, menys distància entre estímuls, i més gent i activitat.

Perquè si volem definir què fa que un barri sigui caminable i equilibrat, ens hem de fixar en com es perceben les distàncies i «la vida entre edificis», com diria l'urbanista danès Jan Gehl, més que no pas en l'espectacularitat de l'arquitectura. Que la gent s'aturi pels carrers té a veure amb tenir-ho tot a l'abast, amb fer que la vida hi sorgeixi de manera natural i aparentment caòtica. En els barris on això no passa de forma espontània, només s'aconsegueix deixant de banda l'espectacularitat de vidre i ciment i fent una planificació urbanística que ho agafi tot i barregi els àmbits de la vida: casa, feina, botigues, natura i lleure. Jo sempre he procurat viure en llocs així (encara que això m'obligués a compartir pis), i un dels barris que més m'agrada de Londres és Smithfield. Fet de cases baixes i totxana marró, a l'entorn del mercat medieval, ara és un barri que s'omple d'artesans, botigues petites i artistes que el reconquereixen amb l'ajut de l'ajuntament, que vol convertir-lo en un centre cultural on els creadors puguin prosperar amb lloguers a bon preu. Elephant and Castle, una altra zona de la ciutat fins fa poc una mica degradada, també està guanyant popularitat, després d'uns anys d'invertir-hi perquè brilli amb una llum eclèctica i original.

Londres està fent un esforç per equilibrar barris, per fer que tots els ciutadans tinguin a tocar de casa accés fàcil al transport públic, a espais verds, a biblioteques i art. Per això miren d'obrir espais culturals arreu de la ciutat, perquè portant la cultura «a la porta de casa», enforteixen la cohesió social i la identitat, i alliberen una mica el centre de turistes. L'estació de tren d'alta velocitat que aviat es construirà a l'Old Oak Park s'aprofitarà per fer créixer aquest barri del nord-oest de la ciutat i convertir-lo en una zona capdavantera en sostenibilitat i energia verda. Una de les prioritats del govern laborista de Sadiq Khan és reduir el nivell de contaminació i afavorir el transport públic i la bicicleta. S'està revisant a l'alça el peatge de congestió i el 50% de la flota d'autobusos ja és híbrida o elèctrica. Un 3% dels desplaçaments es fan amb bicicleta (un 1% més que a Barcelona) i, de fet, mentre passejo per la City no em sembla que ser ciclista a Londres sigui tan perillós com fa uns anys.

Un cop dins l'ajuntament, m'espero que la Laia Gasch (que té l'elegància i calidesa de la seva mare, Muriel Casals, destil·lada a l'anglesa) em vingui a buscar a la recepció del City Hall. Hi treballa com a tècnica de cultura. May i Corbyn es tiren els plats pel cap al debat a la Casa dels Comuns, que es pot seguir en directe a la pantalla al costat del control de seguretat. Corbyn l'acusa de negligència, de jugar perillosament amb els llocs de feina i el benestar de la gent, de no fer prou per aconseguir l'acord parlamentari després del rebuig que va rebre el seu pre-acord amb la UE a causa de la «salvaguarda irlandesa» que volia evitar una frontera dura entre les dues irlandes. Elisabet II s'ho mira impertèrrita des del retrat al fons, entre els ascensors. Recordo com Pepys explica que des de l'època de Cromwell la reina no hi pot entrar, a la Casa dels Comuns. La llibertat i el sentit profund de la democràcia no s'improvisen; a Anglaterra, el triomf del parlamentarisme té segles d'història.

Potser per això, quan a mitja reunió i de manera inesperada em presenten l'alcalde, Sadiq Khan es mostra de seguida interessat en les primàries; me'n demana detalls i es mostra convençut que és un encert. «The answer is yes. You'll do it!», em diu. Khan, un laborista d'origen paquistanès escollit el 2016 amb un 57% dels vots, representa un dels càrrecs polítics amb més legitimitat democràtica d'Europa, pel seu sistema d'elecció directa. La conversa és breu, però ens reconeixem mútuament en el desig d'aprofundiment democràtic. És a les ciutats, que ens jugarem el futur d'Europa i occident; contra la deriva autoritària, populista i tancada que agafen els estats, les capitals que sàpiguen aprofundir en la democràcia, en les seves arrels i en la llibertat podran defensar els drets dels seus ciutadans i fer brillar el seu país al món, contra la miopia dels qui volen fer-lo petit. I això val per Londres i val, també, per Barcelona.