Els discursos que hem sentit durant la investidura de Quim Torra i la manera com s'han desenvolupat les primeres entrevistes que ja li han fet mostren com bona part del país (polítics, periodistes, ciutadans de bona fe) està caient en la trampa del marc mental del 155, que ho engoleix tot. En renunciar a la confrontació amb l'Estat, a la possibilitat de mostrar al món que la sobirania del nostre Parlament és intocable i que tenim uns valors als quals no pensem renunciar perquè som un poble pacífic i demòcrata però també ferm i de fiar, hem acceptat la tutela del govern espanyol i hem tornat definitivament a l'autonomia. Ahir, els diaris escandinaus (aquells que se'n feien ressò) parlaven del nou líder de la «regió espanyola», i a Dinamarca es feia èmfasi en dues coses: el fet que va ser el mateix Puigdemont qui va renunciar a ser President i que Torra (diuen) és un nacionalista radical i extremista.
I és això darrer, que demostra fins a quin punt estem perdent el relat. El problema no és el candidat escollit; el problema és que és un candidat que ja forma part del marc mental del 155, un marc on ja no és possible dir i fer res amb un mínim de possibilitats d'avançar cap a l'objectiu que ens havíem marcat i en el qual 2 milions i escaig de persones segueixen creient: la independència. En un país normal (que ha decidit trencar les costures d'un Estat opressor i xenòfob per constituir-se en un Estat independent, modern i obert al món), el pensament que Torra expressa als seus articles i que pressuposa una Catalunya on l'eix integrador ha de ser la catalanitat seria jutjat com el pensament mainstream, allò que la majoria considera que és de sentit comú. Ara ens trobem en l'escenari contrari, un escenari on les paraules de Torra esdevenen un blanc fàcil perquè ja no som sobirans i, en renunciar a la independència, hem deixat que l'enemic traslladi el focus del debat allà on més li convé i on avui dia, sols com estem, tenim més possibilitats de perdre: la identitat. Tothom en té, d'identitat, i tots els estats defensen la seva, però amb els moviments xenòfobs de dretes en ple auge a Europa, vés i defensa, sense un Estat al darrere ni uns representants coherents i creïbles, que el teu no és un «nacionalisme identitari excloent».
Si a l'octubre haguéssim defensat la República i ara estiguéssim avançant cap a la independència, els acotaments de cap que ara està fent Torra (fer servir el castellà al Parlament per veure si la bancada unionista li llença alguna veça, defensar que el català sigui oficial a la Catalunya independent ‒es veu que aquest és el nivell al qual cotitza ara la nostra ambició‒, disculpar-se repetidament per unes faltes que no ha comès, demanant, en definitiva, perdó per existir) serien indignants i inacceptables. Ara més aviat fan llàstima; igual que fa llàstima veure com Elsa Artadi o Laura Borràs, la meva admirada Laura Borràs, es fan fotografies amb els seus llacets grocs de mida XXL a les escales del Parlament, lluint un somriure d'orella a orella, engolides, elles també, pel 155.
Seran, no n'hi ha cap dubte, un Parlament i un govern de fireta. Encara més si es confirma el rumor que corre aquestes darreres hores i segons el qual Marina Falcó podria ser nomenada Consellera d'Exteriors. Marina Falcó, una persona que va jugar un paper clau en el silenciament de les delegacions a l'exterior fent la feina bruta a Madrid, amenaçant i fent xantatge emocional a aquells que seguien resistint ni que fos amb petites accions simbòliques. Si es confirma, voldrà dir que hem arribat a uns extrems de degradació difícilment superables; serà un símptoma de fins a quin punt l'amiguisme corromp la nostra classe política. Haurem tocat fons, però això també és bo: un govern així no pot durar gaire, perquè els ciutadans no acceptarem que ens donin gat per llebre amb tanta facilitat. Com més aviat es vegi que aquest govern és una presa de pèl i que, en el fons, allò que interessa als nostres representants actuals per damunt de tot és mantenir cadires i sous, més ràpidament anirem a noves eleccions i més a prop estarem de començar a renovar la cultura política d'aquest país. Un pas previ indispensable que necessitem com el pa que mengem si, a la propera finestra d'oportunitat que s'obri, volem defensar la República i guanyar-la.
Nou comentari