La Fundación Francisco Franco va anunciar divendres que té nou president executiu: un tinent coronel retirat amb condecoracions que va estar al servei personal del rei espanyol Juan Carlos com a «ayudante de Campo», i que en el text que la fundació ha publicat recentment al seu web afirma que el dictador va treure Espanya de la misèria i va convertir-la en «vuitena potència industrial del món». Diu que l'actual sistema democràtic espanyol no té altra legalitat i legitimitat que la procedent del règim de Franco, i es compromet a treballar pel respecte a la seva figura i per reivindicar la «veritat històrica». Finalment conclou amb un «¡Viva España! ¡Arriba España!». És important destacar que aquest personatge sinistre va fer carrera militar sobretot ja en democràcia, sota diferents governs: tant del PP, com del PSOE.
Un fet, aquest, que com tants i tants altres de semblants corrobora un cop més fins a quin punt l'Espanya actual es va gestar, durant la transició, sobre les cendres feixistes per fer renéixer un Estat amb aparença de demòcrata però d'arrel franquista, enclavada a totes les estructures estatals i on la ideologia (populars o socialistes) queda en un segon terme. En aquest sentit és ben cert que va ser «exemplar», la transició; una maniobra de mafiosos, astuts i ultranacionalistes (aquesta és la seva única veritable ideologia) que els va sortir rodona.
En lloc de jutjar els crims del franquisme i els seus executors, se'ls va promocionar i recol·locar en les grans empreses estatals acabades de privatitzar, amb sous milionaris, i des d'allà van aixecar el seu imperi (tal com va posar al descobert el diari Público en destapar l'Operació Catalunya): una xarxa nepotista, clientelar i corrupta que relliga grans empresaris, policies, gabinets d'advocats, jutges i fiscals, els grans mitjans i, evidentment, el ministeri de l'Interior espanyol. En aquesta xarxa mafiosa, els policies, magistrats i fiscals que protegeixen i ajuden a sortir del pas els polítics i empresaris implicats en escàndols gravíssims de corrupció (com el cas Castor i tants altres), són ascendits i recompensats econòmicament; aquells que intenten mantenir la seva independència i actuar d'acord amb l'ètica professional i l'estat de dret (el de debò, no el fals estado de derecho que tant els agrada reivindicar), els subornen i intimiden i, si amb això no n'hi ha prou, els aparten de tota investigació que pugui resultar compromesa.
I és aquesta xarxa policial i judicial paral·lela basada en un comportament mafiós que, quan l'independentisme va agafar embranzida fa uns anys, va aprofitar tot el seu poder ‒un poder que no coneix les fronteres pròpies d'un estat democràtic‒ per començar a atacar-ne els líders de manera sistemàtica. La xarxa corrupta i feixista que ja funcionava a ple rendiment els primers anys de la «democràcia», va ampliar llavors el seu àmbit d'actuació; els mateixos jutges que protegeixen centenars de corruptes, ara es dediquen també a perseguir i condemnar independentistes i demòcrates i tot aquell qui gosi aixecar la veu contra el règim.
Vet aquí l'Espanya que els dies 7, 8, 9, 10 d'octubre va oferir, sembla, negociació als líders catalans. Però com tothom sap, amb els mafiosos no s'hi negocia; o t'apartes del seu taulell de joc de manera neta i inequívoca o et destrueix. I aquest és el punt on ens trobem ara, fruit d'un error tràgic; el d'haver atribuït a Espanya, contra tots els indicis i evidències flagrants (i per tant, de manera irresponsable) les característiques pròpies d'un Estat democràtic.
Nou comentari