La primera revolució dels paraigües

Dilluns 2 d'octubre de 2017 (Barcelona-Copenhaguen)

Ahir va ser un dia d'emocions fortes; no sé ni com resumir-lo. M'havia posat el despertador a les 4 del matí i em va costar molt llevar-me perquè el dia abans havia anat a dormir tard, acabant la traducció de l'article de Per Nyholm El triomf de Catalunya, la tragèdia d'Espanya, per Vilaweb. Les tres hores de vol des de Copenhaguen em van acabar de rematar, i quan l'avió va tocar terra me'n vaig anar de dret al Reina Violant, on l'ambient era de festa popular a punt pel correfoc. Fins i tot vaig veure un mosso d'esquadra seguint el ritme dels timbals mentre pares i nens ballaven i cridaven «votarem!».

Em vaig dutxar i vestir en un quart d'hora, rècord absolut. No em podia entretenir perquè havíem quedat a l'escola Serrat i Bonastre a les 4:30. Tot el carrer estava atapeït de gent dormint amb sacs per terra. Hi havia grupets de veïns asseguts en cadires, xerrant en veu baixa. Al cap d'un minut d'haver arribat, va entrar des de plaça Lesseps una furgoneta que va posar els més motivats en estat d'alerta, perquè és un carrer de vianants i el vehicle portava un cartell que deia «Serveis judicials». Al final va resultar que era una falsa alarma; es tractava d'un equip de forenses que anava al centre mèdic de davant l'escola.

Eren les 4:45 i no parava d'arribar gent. Ja no dormia ningú, ni dins ni fora del col·legi. Cap a les 5:30 ja devíem ser unes dues-centes persones. Tot el carrer de l'escola era una massa grisa de gent que xiuxiuejava i reia en veu baixa. Queia una pluja fina i és curiós perquè s'hi estava molt bé. Es van començar a obrir els paraigües; anaven passant les hores i amb el tamborineig de l'aigua, la foscor i la quantitat de gent que érem, tots parlant com si anéssim de puntetes, es va crear un ambient de refugi de muntanya. La majoria no havíem menjat res i jo vaig pensar mare meva, això se'ns farà llarguíssim.

Però al final les hores van passar com si res. Començaven a córrer els primers tuits des d'escoles d'arreu del país, i just abans que es fes de dia van arribar les urnes, acompanyades de rumors i gent que ens va fer callar com si fossin l'autoritat papal. «El tresor més ben guardat!» va dir un senyor que tenia a la vora. A les 8 en punt, un noi que devia ser de l'ANC o d'Òmnium ens va dir que, com que no havien arribat les notificacions per fer les meses, «seguint la llei electoral les formarem amb les primeres persones que entrin a votar».

«Jo entro», va dir la mare. La Gisela era en una altra escola i jo dubtava entre viure-ho des de dins o campar lliure tot el dia per col·legis i carrers, informant periodistes (la Jette m'havia demanat que ens veiéssim algun moment durant el matí) i parlant amb diputats estrangers. Però un cop a la fila, que anava avançant, ja no tenia sentit marxar. Vaig sentir com la mare s'oferia per ser presidenta de mesa; a mi em va tocar ser vocal. Érem al primer pis, i des de la finestra es veia tot el carrer ple de paraigües de colors.

Al cap d'una hora i mitja encara no havíem pogut obrir les portes. «Vo-ta-rem!», cridava la gent a fora, mentre a dins intentàvem connectar-nos a Internet. Ens tallaven el wifi, i quan intentàvem entrar-hi amb els nostres mòbils, fent servir dades, tampoc ens en sortíem perquè es veu que el bombardeig cibernètic dels espanyols era constant. Les primeres meses van començar a funcionar a partir de les 10. Nosaltres no ho vam aconseguir fins les 11, però un cop vam engegar ja no vam fer cap pausa fins ben bé les quatre. La gent ens portava coques, galetes, pastissos decorats amb pastilletes de colors. Aviat les taules es van omplir de safates; semblava una festa d'aniversari infantil.

Tot just acabàvem d'obrir que vaig rebre un whatsapp del Marcel: «Estan carregant molt fort; vigileu!», deia. Però el pitjor eren les imatges: gent amb traus al cap i el front ple de sang, guàrdies civils carregant contra àvies i alcaldes. Ràpidament vaig pensar en la conversa que havia tingut amb l'A. abans de marxar cap a Barcelona: «passaran coses grosses», deia ell. Jo més aviat opinava com aquell periodista que fa un parell de dies va escriure al Politiken que «un escenari de violència és impensable».

Cap a les 4 van començar a arribar rumors que la policia s'acostava, i cada vegada que algú deia «ara sí, ja els tenim a sobre», s'escampava entre les meses una por densa que topava contra fons sòlid. Tots callàvem i ens miràvem com volent dir «Déu n'hi do», però sabíem que d'allà no ens mouríem. Una senyora de la mesa del costat sortia corrents cap al lavabo i tornava blanca com el paper. «No passaran» deia, asseient-se un altre cop darrere l'urna. El noi que a la matinada ens havia donat les primeres indicacions va entrar aprofitant un moment que la sala era buida: «si ve la policia» va dir, «nosaltres ens agafem fort a les urnes i que sigui el que Déu vulgui. Potser ens caurà algun calbot».

Això del calbot era com a mínim eufèmic, veient les imatges gore que havien corregut pels mòbils durant tot el dia. Per sort, al final les bèsties sàdiques del govern espanyol no van arribar i vam poder acabar la jornada més o menys tranquils. Poc abans de les 8 vaig treure el cap per un dels finestrals i se'm va posar la pell de gallina. Tot el carrer era un bosc de paraigües, des de Lesseps fins al parc de l'altra banda. Gent jove, famílies amb nens petits, gent gran. Vaig veure-hi el Carles Boix, aplaudint i cridant «Hem-vo-tat!». Se'l veia emocionat, disposat a quedar-se allà dret fins l'hora que calgués.

No vam marxar fins a quarts d'onze de la nit, i el dia va acabar de la millor manera possible: «ens hem guanyat el dret a tenir un Estat en forma de República», va dir el Puigdemont. 

I tant, que ens l'hem guanyat.