No pateixis que el castellà també serà oficial

Dissabte, 9 de juliol de 2016 (Gotland, Suècia)

A les 7 he baixat a esmorzar, quan tot just acabaven de parar el bufet. M'he untat un parell de llesques de pa blanc amb mantega i m'hi he posat unes rodanxes de cogombre a sobre, l'esmorzar nacional suec. He fet un cop d'ull al diari local i he començat a preparar la nota de premsa per enviar als mitjans quan s'acabés el debat, que començava a les 11. En un principi l'havia de moderar jo, però a l'ambaixada espanyola es van posar nerviosíssims quan es van assabentar que volíem parlar d'independència a l'Europahuset, al cor europeu del festival, i no han parat fins que han aconseguit endinyar-nos un moderador del seu gust i una ponent que sembla sortida de les JONS.

Cap a les 8 han baixat la Maria Badia, el Johan i l'Albert. La Maria ha fet un comentari cordial, l'Albert s'ha concentrat en la premsa. El Johan i jo ens hem posat a parlar en danès. Diu que la ultradreta finlandesa cada vegada colla més els suecòfons. M'agrada, el Johan, perquè ha viscut en mil llocs diferents i no para mai de viatjar, devora la política internacional i ho ha llegit tot, però és el contrari de la pedanteria: escolta amb interès i et parla de Kissinger o de l'Anell dels Nibelungs com qui fa un passeig pel barri. Domina sis o set idiomes i anem saltant de l'un a l'altre. «Però per a mi el més natural, amb tu, és parlar en danès!», ha dit llavors en el seu català viking passat per Mallorca. El Royo se l'ha mirat amb ulls de Garfield mentre s'acabava ràpidament el cafè.

A les 10 ja érem a l'Europahuset, on hem fet un parell de reunions amb diputats suecs i he tingut el temps just de preparar el PowerPoint, col·locar els programes de l'acte a les cadires i repartir uns quants tríptics sobre Catalunya a l'entrada. Durant el debat he estat la dona orquestra: he fet vídeos, fotografies, piulades en anglès, català i suec, i he anat prenent apunts mentals del més rellevant per incloure-ho a la nota de premsa. El periodista m'ha fet pensar en un d'aquells personatges masculins de novel·la negra nòrdica, que són atractius però no saps per què tenen un aire misteriós i melancòlic, i al final sempre resulta que a casa la dona els fa el salt i tenen una corrua de fills amb problemes.

La discussió ha començat bé ‒la Bodil ha estat molt contundent‒, però després el carro ha anat pel pedregar perquè el moderador no parava de burxar sobre la qüestió lingüística. Al final tots han acabat dient que el castellà ‒«obviously!», repetien una vegada i una altra‒ també serà oficial en una Catalunya independent. Jo m'anava movent per la sala, sense acabar-m'ho de creure. Evidentment m'he guardat prou de piular-ho. Què s'han cregut? Qui són ells per decidir una cosa així en nom de la gent? El moderador se'ls mirava amb ulls de guineu i una mitja rialla. A l'ambaixada devien respirar tranquils: quina colla d'aficionats, devien dir. Quina independència volen fer si ja no són bons ni per defensar el seu lemosín.

Al taxi, de camí cap a l'aeroport, l'Albert ha anat encara més lluny i ha dit, en un to greu: «Maria, no pateixis: ha quedat molt clar que quan siguem independents no farem cap disbarat». El disbarat és fer aquest discurs internacional bonista i mestretites; ens encanta l'espanyol, som gent de pau, estem la mar de contents i no tenim cap conflicte lingüístic ni identitari. Doncs d'on coi us ve el caprici "democràtic" de marxar d'Espanya? Quan hem arribat a Estocolm, el nostre vol a Barcelona s'havia endarrerit. «Podem anar a un lloc més glamurós, si us plau?» els he dit, aixecant-me d'un bot un cop enviada la nota de premsa. «El cafè és igual de car a tot arreu». M'han mirat sorpresos, com si la porqueria que hi havia per terra al bar quinqui on sèiem no els fes cap nosa.

Ens hem instal·lat en un cafè amb sofàs grans i còmodes, i quan feia quatre hores que hi érem la Maria Badia ha fet un tuit contra Vueling. Llàstima que sempre posin tota la força i indignació en les coses equivocades, on la defensa i l'abrandament surten gratuïts perquè no hi ha res gran, o que tingui una mica de veritat, al darrere.