L'Hotel Neri, el "nostre" govern i la comèdia de la llengua

Dimarts, 5 de juliol de 2016 (Barcelona)

M'han dit moltes vegades «no te entiendo», però això d'avui ha estat delirant perquè m'hi he trobat en un dinar amb un membre de la Generalitat. Quan he arribat al restaurant de l'Hotel Neri, acompanyada d'un grup de periodistes estrangers que són de visita a Catalunya, la noia de la porta m'ha rebut amb el clàssic «En español. No entiendo el catalán». M'he quedat veient visions. Reserves una sala en un dels ‒se suposa‒ millors restaurants del centre de Barcelona per fer-hi un dinar amb el conseller d'exteriors del govern de Catalunya, i tenen la barra d'exigir-te que els parlis en espanyol.

Jo hi he insistit fent gestos de mala gana. Em rebenta que no et vulguin entendre, sobretot quan l'interlocutor no és capaç de sortir del seu replec mental mandrós ni per sostenir una comunicació bilingüe de nen d'escola bressol: «Tenim una sala reservada per Diplocat», he dit recalcant molt sala i reservada, «per dinar amb el conseller Raül Romeva». Però ella res: «no entiendo». Per no fer el número davant dels periodistes he passat rabent cap a dins, i de seguida he vist la sala que ens tocava perquè el Romeva ja hi era.

Un cop fetes les presentacions i mentre els periodistes s'anaven asseient i xerraven ‒ells i el nostre ministre d'exteriors‒ de la calor insuportable en un castellà d'accents creatius, me n'he anat a la barra a preguntar per l'encarregat. El noi en qüestió, alt i amb els ulls molt blaus, m'ha mirat amb expressió angelical. Quan li he fet saber, però, que era inacceptable que tinguessin a la porta algú que no entén un borrall de català, se m'ha posat fet un pinxo de barri. «Tu quin problema tens?», m'ha dit, falcant-se la safata sota les aixelles com si es posés un escut. «El problema el teniu vosaltres», li he dit jo. «Esteu incomplint la llei de política lingüística i el codi de consum».

Ha reaccionat com un energumen: «Nosaltres no incomplim res. Però qui t'has cregut que ets, tu?», m'ha dit, encorbant-se tot ell cap endavant com qui mira de compensar amb més presència física un argument que justeja. «Doncs mira: una ciutadana que té uns drets lingüístics. I me'ls esteu trepitjant». Llavors ell ha apujat l'aposta: «Ja t'ho diré jo, qui ets: TU no ets ningú. NO ETS ningú». Caram, he pensat. El proper pas és que et trenqui la cara. M'he apartat una mica i li he fet un gest amb el palmell obert, com volent dir que després ja en parlaríem.

He desfet el camí fins a trobar la sala que ens havien reservat, on ja hi eren tots: l'Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Romeva i els periodistes, entre ells un del New York Times, dos d'holandesos, un austríac i un parell d'alemanyes que ja coneixia. El Royo ha fet una introducció breu, i mentre la cap de premsa del Romeva repartia un dossier sobre la commemoració dels 80 anys de la guerra civil, han entrat dos cambrers per servir el vi; entre ells el pillet de barri. Quan m'ha vist s'ha quedat blanc. Li he fet un senyal perquè se m'apropés, i ha vingut com un xaiet. Li he demanat el seu nom i cognoms i els he anotat en un paper. «No vull vi, gràcies», li he dit.

Per un moment he tingut la temptació de comentar l'incident al Royo en veu baixa, però de seguida ho he descartat. De bars i restaurants que es riuen de la nostra llengua i de tots nosaltres a la cara n'és ple, però el cas d'avui era doblement greu perquè el Neri és un restaurant on alts càrrecs de la Generalitat dinen sovint. Com és possible que tinguin la barra de maltractar lingüísticament la clientela i fins i tot de presumir-ne? Molt fàcil: ningú no els deu haver exigit que compleixin la llei. Mentre jo pensava això, el Romeva explicava en to greu les calamitats que havien passat, ell i la resta d'eurodiputats catalans, en l'intent fallit d'aconseguir que el català fos oficial a la Unió Europea.

Llavors he decidit fer un tuit. Els efectes lents i burocràtics, analògics, del full de reclamació ‒l'únic recurs que abans teníem‒ avui fa riure en comparació amb l'onada explosiva de les xarxes. «Es francamente incomprensible», deia el Romeva, mentre Twitter treia fum. «No podemos usar normalmente el catalán en Europa porque los españoles nos lo impiden!». Els periodistes se'l miraven encuriosits. «Nosotros hablamos catalán y castellano, no tenemos ningún problema». Potser es preguntaven a què treu cap, aquesta defensa èpica del català a Europa, si todos hablan gustosamente el español, començant pel ministre d'exteriors, que en una reunió amb periodistes estrangers prefereix el castellà abans que l'anglès? Quan hem arribat a les postres, el meu tuit ja tenia centenars de repiulades i comentaris.

Al vespre m'ha trucat la cap de premsa del Romeva. «Diana», m'ha dit amb un punt de sorpresa a la veu. «He vist el teu tuit. Què ha passat?». Li he explicat el cas resumidament mentre ella escoltava en silenci. Com que m'ha semblat que dubtava, ho he rematat amb un missatge que deixés poc marge a fugides d'estudi: «Ha estat escandalós. Aquesta gent incompleix la llei i tracten els clients catalanoparlants com un drap brut. Espero que el meu govern em defensi».

(continuarà)