Diumenge, 15 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)
Divendres l'atenció dels mitjans es va començar a desviar de Catalunya per centrar-se en temes més importants. El Jyllands-Posten va publicar un article titulat «La fi del somni català», que no he volgut ni llegir per no deprimir-me. Ara sí que som un afer intern, i Juncker fins i tot es permet el luxe de fer-se el graciós a les nostres costelles, com va fer ahir en un discurs a la Universitat de Luxemburg: «Ich spreche jetzt auf Deutsch damit die Katalanen mich weniger verstehen». Una cosa és que tractin amb condescendència els nostres líders, del tot lògic després del ridícul internacional que han fet. Però perdre el respecte a tots els catalans, que hem tingut la desgràcia de veure com se'ns escapava la independència per culpa d'uns polítics de commedia dell'arte, com s'atreveix?
La tarda de divendres la Francesca i jo vam anar al Folketing; jo hi vaig ser des de les tres de la tarda fins a quarts d'onze de la nit. Primer vam anar a un parell de reunions amb diputats amics, i després ja m'hi vaig quedar perquè era la nit cultural i al Parlament feien activitats diverses, i també es podien visitar espais que normalment no tenen oberts al públic, com la biblioteca. La primera reunió va ser desesperant. No hi havia manera que la Francesca anés al gra. A vegades sembla que vagi als despatxos a fer goma; a lluir el seu accent britànic i el seu joc de mans glamurós. Jo em vaig haver de mossegar la llengua per no dir el que pensava: que l'hem espifiat, nois; que hem fet el préssec.
L'N. va marxar abans d'hora, només havia vingut per parlar de la deputation que se suposa que hem de preparar per al Romeva, prevista pel dia 25. No és un hearing de debò; vaig intentar que ho fos però em van insinuar que, tal com han anat les coses, amb quinze minuts i sense el ministre d'exteriors en tindríem prou per enllestir el tema. L'M. diu que li sembla que a Europa els liberals han estat els més receptius amb Catalunya; conservadors i socialdemòcrates, en canvi, es neguen a acceptar una Catalunya independent. El D. va observar que a Europa ens vinculen amb «nacionalisme del dolent» (res que no sapiguem). Pel que fa al govern danès, segueix enrocat en el respecte a la constitució espanyola i la cançó de l'enfadós de l'afer intern. També ens van dir que si el Samuelsen, el ministre d'afers exteriors, ha demanat que el samråd (la reunió on haurà de respondre què opina de la violència del govern espanyol contra els catalans) sigui públic, és perquè no vol afegir res de nou al discurs oficial. Si no, hauria demanat que es fes a porta tancada.
La segona reunió era amb l'R. Tot i que no empatitza amb nosaltres com ho fan l'Aliança Verda-Roja o els feroesos, el pobre home ‒que va ser observador internacional l'1O, com l'M. i el D.‒ ja no s'hi pot esforçar més. Ho segueix tot amb detall i ens defensa davant les veus del seu partit que li qüestionen la idoneïtat de donar-nos suport. Fa uns dies va publicar un article al Politiken on denunciava els mètodes i la brutalitat del govern espanyol («van disparar pilotes de goma més grosses que les de Gaza») i exigia a la UE que fes de mediadora, perquè la demanda d'independència dels catalans és democràtica i europeista. Cap de les reunions va acabar amb una conclusió clara; «heu d'explicar més que sou uns europeistes de pedra picada», «insistiu en això de l'estatut tombat el 2010» repetien, entre altres obvietats que ja es veu que no es creuen ni ells. Per què et serveix, tot això, si no declares la independència? Per «carregar-te de raons» després que t'hagin clavat cops de porra?
Després la Francesca va marxar i jo me'n vaig anar a la sala dels feroesos, on m'havien convidat tant republicans com socialdemòcrates. Hi havia concert i uns pastissets verds boníssims. Jo no estava gaire d'humor però els feroesos són gent simpàtica i de seguida em vaig distreure parlant amb la Malan i la Katrin. També vaig poder parlar més en confiança amb l'M., mentre una cantant de Tórshavn ens regalava melodies atàviques. Em va entendre molt bé quan li vaig dir que la no-declaració del dia 10 havia estat absurda. «Ai, amiga meva!», va sospirar, fent-me un copet a l'esquena. També hi havia l'S., que no va ser tan explícit (és més reservat i la posició del seu partit és una altra) però va fer cara de circumstàncies: «és difícil de dir què és més encertat».
Quan es va acabar la festa feroesa, vaig vagarejar sense gaire entusiasme pels passadissos nobles del Parlament i em vaig aturar per veure de prop els olis imponents del segon pis, que fins ara només havia vist de cua d'ull. Això sí que em va reconciliar amb l'univers per uns instants; la pintura de l'època d'or danesa sempre em produeix una calma (la de la llum especial d'Skagen) i una nostàlgia misteriosa. Després vaig treure el cap a la sala de la comissió de finances. En aquell moment l'Ellemann-Jensen fill començava a explicar davant d'un públic barrejat (nens, jubilats, estudiants), com funcionava la comissió. Havien preparat un ordre del dia inventat perquè ens féssim una idea de com es desenvolupaven les discussions.
Jo ho vaig aprofitar per preguntar-li quina diferència hi ha entre una deputation i un hearing. «Molt bona pregunta», em va dir amb un mig somriure seductor, com si parlés a la set-ciències de torn que va per nota. Finalment ho he aclarit: qualsevol associació, partit, empresari o grup de ciutadans informal té dret a fer una deputation. Per entendre'ns: qualsevol xixarel·lo, que és el que ara som nosaltres. Els hearings els reserven per a ministres i gent de pes. Al final de la sessió vaig estar temptada d'acostar-m'hi, presentar-me i dir-li que el seu pare (que va liderar el reconeixement europeu de les repúbliques bàltiques l'any 91) m'havia penjat el telèfon quan li havia demanat si volia fer de mediador. Al final em vaig contenir: el senyor Ellemann-Jensen, un dels responsables que l'exèrcit danès tingui avui un pes destacat a l'OTAN, és un home d'estat i de fets, no de teatre amateur.
Aquest migdia he quedat amb el Vinz i l'Amber per anar a fer un brunch al Toldbolden, a Kastellet; a cinc minuts de casa. Primer no gosaven dir-me ben bé què pensaven i fins i tot se'ls veia una mica incòmodes. Aquest últim any han seguit la situació a Catalunya minut a minut, com la Louise, emocionats de descobrir que la meva dèria amb la independència no era només cosa meva. Quan els he dit que això que ha fet el Puigdemont era una bestiesa, de seguida han respirat tranquils. «És que no s'entén», anava repetint el Vinz. «Tot el món pendent de vosaltres i al final: doch nicht». L'Amber m'ha dit que li semblava increïble que després que la gent aturéssim les porres amb el nostre físic per poder votar, el govern ens deixi penjats. Però què podem esperar, d'un govern de comediants?
Nou comentari