19 Novembre, 2019

Si em reprimeixen els meus, jo passo

Dissabte 18 de novembre de 2017 (Copenhaguen)
Dietari  |  Exteriors  |   Comentaris

Comparteix

Dissabte 18 de novembre de 2017 (Copenhaguen)

No tinc clar què està passant a Catalunya, però és obvi que la situació és dramàtica. Ahir al matí em va trucar un periodista d'El Matí de Catalunya Ràdio i vam estar parlant una bona estona: volia saber quina és la situació a la Delegació de Dinamarca perquè la setmana que ve entrevisten el Millo i volen tenir el màxim d'informació.

Li vaig explicar tot sense embuts: que durant els deu primers dies la J. i jo havíem intentat continuar treballant normalment, reunint-nos amb tothom per explicar-los les barbaritats del govern espanyol, fent servir el correu corporatiu, piulant des del compte oficial i des dels nostres comptes personals (el meu tuit del «Treballant amb normalitat» va portar cua). Però al final em vaig quedar sola, perquè un dia les pressions i amenaces de Barcelona van fer que la J. baixés del carro. «Si m'han de reprimir els meus, jo passo», va dir-me amb els ulls vermells. A partir de llavors he continuat fent la meva feina com fins ara però amb discreció.

El periodista em va preguntar si des del ministerio s'havien posat en contacte amb mi. Li vaig dir que no: tots els advertiments i coaccions han vingut via Generalitat i via El español, que fa uns dies va publicar un article on em citen. Diuen que «la embajadora Guardiola ha abandonado el país» però «se sigue haciendo 'lobby' en el Parlamento danés», i m'assenyalen com a autora de la carta enviada el 3 de novembre a la comissió d'exteriors del Folketing.

L'article acabava dient que si un dia la Justicia (en majúscula) decideix perseguir aquestes activitats il·legals, segurament Guardiola podrà al·legar que en aquell moment ella ja havia marxat del país. I hi afegien: «Quizá no puede decirse lo mismo de otros compañeros». La G. em va escriure de seguida: a veure si encara te les carregaràs, em va dir. Vaig tornar a llegir l'article del diari del Pedro Jota i no em va fer ni fred ni calor. Al contrari, en rellegir la meva carta vaig pensar: xapó; ho subscric tot i la tornaria a escriure igual.

El periodista ja n'estava al corrent, de tot això. Quan li vaig dir que desconec si la rendició en bloc del sottogoverno és només cosa d'Exteriors ‒perquè no tinc notícia directa de com van les coses a la resta de conselleries‒, em va respondre que «malauradament això que m'expliques ho estem veient a tot arreu: la gent va a treballar però no fa res». Per tant, sembla que s'està desintegrant tota l'administració.

Ahir es van tancar les llistes pel 21D i no sé què pensar. ¿Podria ser que aguantéssim fins les eleccions, guanyés l'independentisme amb majoria clara i es comencés a revertir la situació? No és creïble, amb els mossos i les institucions del país intervingudes, i amb els alts càrrecs fent de capatassos i clavant cops de fuet als treballadors díscols.

Si això s'allarga gaire no té sentit que em quedi a la Delegació, en un clima delirant d'espanyolització en la forma i en els fets. Serà millor que em busqui una altra feina; amb l'horari laboral danès tindré moltes hores lliures per continuar defensant el país.

Nou comentari