Sallagosa o les peces que encaixen

Després d'un parell d'anys de no posar els peus a la Catalunya del Nord, aquest Nadal he recuperat la tradició de fer-hi ni que sigui una visita d'un dia. Primer hem anat a Andorra la Vella, on hem passejat per una avinguda Carlemany sorprenentment tranquil·la, ara que l'han pacificat. Ha quedat ampla i lliure, i entre les parets anguloses de la vall sembla que la ciutat hagi trobat el punt d'equilibri just entre un passat feréstec (l'últim condemnat a mort va ser executat públicament l'any 1943 al centre d'Andorra) i un principi de civilització escandinau, sense el nivell d'impostos nòrdic. Justament gràcies als avantatges fiscals que hi troben les societats estrangeres ‒ara legalment‒ en establir-s'hi, deu ser l'únic cas de país que, malgrat patir un «corralito» (el de la BPA), millora econòmicament.

Venint de Grau Roig i el Pas de la Casa veiem l'antiga caseta de duanes, sense cap finestra i ara plena de pintades, record d'una època en què els gendarmes es donaven més importància que ara i nosaltres patíem cada vegada que travessàvem la frontera, sobretot si en lloc de gendarmes hi havia guàrdies civils. Entrem a la vall de Querol i el sol tebi del migdia il·lumina exactament el mateix paisatge cerdà que a la banda sud, fent-hi brillar com objectes de garsa els records d'una terra unida. Passem per Porta, amb la senyera onejant dalt del castell, la Tor de Carol i Enveig. Les façanes duen pintats noms catalans: Cars Comas, Hotel Fortuny. Després ve Càldegues (on fins no fa gaire hi havia una Bressola) i llavors ja entrem a Sallagosa, que va ser la seu de l'Alta Cerdanya des del 1660 fins la reordenació dels cantons francesos l'any 2013.

Els aires d'antiga capital es noten; hi ha una elegància que no té la Guingueta d'Ix, amb aquell carrer central ple de cotxes i botigues, com crescut de la golafreria. A Sallagosa hi ha poques botigues però té parcs i llacs, una plaça amb mercat de Nadal i el restaurant Planes, fundat el 1895 per una família de Bellver de Cerdanya i on avui, més enllà de la sorprenent amanida amb foie gras que rarament t'estalvies als cafès i restaurants d'aquestes latituds, fan un ànec amb salsa dolça de raïm que ens fa creure en el somni occità. Em fa pensar en aquella vegada que, fent una ruta amb cotxe, vam parar per esmorzar al Grand Café d'Acs. «Que em posin un tap de Cadaqués d'aquests», va dir una tieta del meu pare, amb il·lusió. El tap en qüestió era un babà al rom, una versió del pastisset empordanès a l'engròs i banyat de licor. N'hi van posar dos, i quan es va aixecar de la cadira, la tieta ‒petita i poc donada als excessos‒ va estar a punt de caure. La mateixa gastronomia, passada pel sedàs dels segles i de fronteres inesperades, pot causar autèntics daltabaixos.

Fa pocs anys unes quantes famílies de Sallagosa van obrir l'escola catalana Jordi Pere Cerdà, per omplir el buit que havia deixat el tancament de la Bressola de Càldegues com a conseqüència de les retallades de la Generalitat. La societat civil sempre acaba aixecant el llistó per damunt de les nostres institucions, i els promotors de «la Jordi» (que és com tothom la coneix popularment) tenen molt clar d'on ve i on va el seu esforç: és l'instint antic d'esborrar la frontera que el 1659 va separar un poble en dues meitats. L'instint col·lectiu poques vegades falla, i quan es condensa en iniciatives on tothom s'hi reconeix sense explicacions sobreres és capaç de reconnectar tot un univers.

A tocar del centre hi ha una casa com sortida d'un conte, una mica deixada però amb l'encant de les cases de poble que tenen màgia i història. M'assec en un banc a la vora i un veí gran m'explica, en un català tot rossellonès, que sempre n'han dit Vil·la Llemosega. «Llemosega de llemosí?», li pregunto jo. Ell s'encongeix d'espatlles i continua prenent el sol. Tampoc no sap qui l'ha comprada però són «catalans d'aquí». Potser sí, que hi hem de creure: en la casa, en l'instint col·lectiu i en les peces fonamentals que encaixen quan la gent es reconeix a banda i banda d'una frontera.