Diu el conseller Maragall que vol reobrir tan aviat com sigui possible les delegacions de la Generalitat a l’exterior. Les delegacions, enteses com a representacions essencialment polítiques de Catalunya (perquè per a les relacions econòmiques i culturals, com és ben sabut, ja hi ha ACCIÓ i el Ramon Llull), només s’haurien pogut reobrir amb un mínim de garanties si en les setmanes i mesos posteriors a la declaració d’independència, almenys fins a les eleccions del 21-D, els delegats s’haguessin mantingut ferms als llocs respectius.
Justament a l’estranger, aquesta resistència hauria estat relativament fàcil de dur a terme perquè les delegacions, a diferència de les ambaixades, no tenen l’estatus legal del territori que representen i, per tant, era impossible que cap autoritat espanyola hi entrés a fer cap escorcoll, ni encara menys cap detenció. Requeria, això sí, estar disposat a no cobrar durant uns quants mesos, a no tornar a Catalunya durant un temps segons com anessin les coses i, sobretot, fermesa i compromís. Res no fa pensar que els delegats no poguessin complir les dues primeres condicions (se suposa que són gent de món, que ha viatjat, amb contactes a tot arreu i ‒en principi‒ una economia prou folgada). Ha resultat evident, en canvi, que no complien la darrera.
La manera com va anar tot a les delegacions a partir de la declaració d’independència i l’activació del 155, amb la col·laboració activa dels qui ara diuen que les ‘toleraran’, l’acatament absolut de la conselleria davant les ordres de Madrid i uns delegats, en el millor dels casos, absents, fa molt difícil de creure que ara es pugui fer res de bo. Penseu que la conselleria mateix es va encarregar de tancar-les i nomenar una persona ‘liquidadora’ en cada cas, que va treballar un mes extra per donar de baixa contractes, endreçar dades i tancar locals seguint les instruccions que rebien de Barcelona. L’endemà d’haver acomiadat els treballadors, en algunes delegacions (com la de Dinamarca, que va restar a mans dels treballadors danesos d’ACCIÓ) ja no hi quedava ni el retrat del president de Catalunya.
És evident que un procés de degradació com aquest, en què durant mesos els ocupats fan diligentment la feina als ocupants, no es pot revertir fàcilment. Sobretot quan l’únic canvi que hi ha hagut al govern d’Espanya és el mateix 155 amb una rentada de cara, amb un PSOE que ara es dedica a acollir immigrants amb els braços oberts mentre promet lligar curt un nou Diplocat autonomista, i amb unes institucions catalanes que imploren diàleg, de genolls, a Sánchez i al rei espanyol.
Malgrat tot, en l’anunci que va fer Maragall ara fa uns quants dies hi havia un punt esperançador: ‘Els delegats es nomenaran per concurs públic.’ Bones notícies, vaig pensar. Així és com se seleccionen els ambaixadors en països civilitzats com ara Dinamarca, un procés que es podria completar amb l’aprovació dels candidats pel parlament, tal com es fa, per exemple, als Estats Units (on el senat ha de donar-hi el vist-i-plau). Es pot discutir el mètode exacte, però és evident que introduir el concurs públic (que fins ara només havien de superar els tècnics), seria un pas petit però molt positiu en l’objectiu de començar a encaminar-nos cap a una nova cultura política que ens permeti d’evitar de repetir els lamentabilíssims errors del mes d’octubre.
Però com casa això, benvolgut conseller, amb la proposta delirant de restituir de manera immediata els antics delegats de les cinc primeres delegacions que teniu previst de reobrir? Com s’entén? No és solament una qüestió de coherència. Tampoc no hauria de ser una qüestió d”impaciència’. Impaciència per a fer què? Després de mig any d’apagada absoluta, amb l’alè del 155 al clatell i si es tracta de fer activitats de perfil baix, no deurà pas venir d’uns quants mesos. O és que hi ha algú impacient per a cobrar? Doncs que es busqui feina. Per dignitat i per respecte als ciutadans: cap dels delegats que al mes d’octubre van fugir no haurien de poder tornar.
Nou comentari