Quan Rosselló-Pòrcel va fer entrar el vaixell Jaume I a la Rambla de ciutat a cop de quilla, en uns versos bestials i visionaris de l'hivern del 1935, faltaven molts anys perquè el centre de Palma es convertís en un formiguer de turistes. Passejant-hi ara ‒entre alemanys que demanen per l'Innenstadt i no s'estranyen que els responguis en la seva llengua‒ costa d'imaginar la tensió que s'hi devia viure en aquella època, abans del cop militar del 18 de juliol, que a Mallorca va tenir com a conseqüència immediata l'empresonament de centenars de republicans al vaixell que feia la línia Palma-Barcelona.
Aquesta tensió d'abans de la guerra s'intueix a la premsa de l'època, que durant la República evoluciona i fa que Mallorca aflori a l'opinió pública més enllà de les discussions castellanitzadores que vénen de les antigues polèmiques entre liberals i conservadors. Però enlloc es reflecteix d'una manera tan brutal com a l'Auca de Rosselló-Pòrcel. El vaixell que lliga Palma amb el Principat, símbol del rei i de la lluita contra l'ocupació espanyola, penetra la capital del Regne: «El rei Jaume I amb un llençol de pols grisa entra per la Llotja». La força del vers fa pensar en el que diu George Sand del seu fill Jaume II: era tan dolç i feble com decidit i bel·licós era el seu pare.
Mentre faig el camí de l'antiga processó que commemorava la conquesta de Jaume I, des de la Llotja fins a la Rambla, passant pel carrer del Mar i el Passeig del Born, penso en el magnífic film Zer, de Kazim Öz. Com si fos un conte de les mil i una nits però en versió kurda, ens parla de la importància de la memòria i dels orígens, de l'absurditat de viure en el buit i sense pertànyer enlloc, o a un lloc suplantat. Un dels missatges del director és que els orígens hi són perquè un dia ens hi puguem reconèixer; perquè puguem estirar el fil que ens permet tornar a casa.
A Palma costa una mica, trobar els indicis que et permeten estirar el fil. N'hi ha molts però s'amaguen sota una capa de pintura ‒la de l'espanyolisme xaró, fins i tot quan es vesteix amb elegància i et tempta amb un sushi bar cosmopolita‒, o sota un vernís que sembla transparent però que en realitat bruteja. És evident que els carrers i edificis estan més nets i ben cuidats que a Barcelona; els palaus medievals i cases barroques conserven les tribunes, els mosaics, les portes originals. Hi ha un encant italià, i alhora un aire francès en el respecte pel patrimoni arquitectònic. Però es fa un discurs sobre la ciutat buit com una soca perquè hi pugui ressonar l'eco espanyol.
Dels edificis modernistes de la plaça del Mercat, de Guillem Reynés, se'ns diu que són mostres d'«art nouveau». Ni rastre dels lligams de l'arquitecte mallorquí amb les tertúlies dels Quatre Gats o La veu de Mallorca ‒l'únic diari que defensava l'oficialitat del català a les Illes. A l'impressionant edifici gòtic de la Llotja, impulsat en temps de Martí l'humà, els reis catalans hi són esmentats com si fossin ciutadans del món. A l'Almudaina, l'escenografia i la xerrameca dels guies va encaminada a fer creure, a turistes i locals, que la família reial espanyola descendeix directament del Conqueridor.
Els turistes més exquisits pregunten quin paper hi juga, el català, en tot això, i quan el guia els respon «oh it's just another language we speak here», arruguen el front com si un dubte els gratés el pensament sense prou força per arribar a seduir-los. D'altres compren sense marrades el relat dels «Spanish kings», i quan surtin del «palacio real» es menjaran un cochinillo com si fossin a Segovia. Els locals tampoc hi donen gaires voltes ‒descomptant els mestres, escriptors, llibreters que rebutgen activament l'assimilació‒, però la intuïció els lliga a tots igual. En un restaurant on l'amo ens porta un frit de marisc mentre fa bromes en mallorquí a ritme de glosador, preguntem per què tenen la carta en tots els idiomes menys en català. «Som espanyols, senyora», diu enfadat. El més bo de tot és que s'ho creu.
Si al Principat la Renaixença va ser un fenomen que va tocar el moll de l'os a places, teatres i casinos, fent de coixí a una política catalanista, a Mallorca no hi va haver una via política que lligués amb el despertar nacional. Els escriptors de l'època no van saber connectar amb el públic, potser perquè eren massa intel·lectuals (no van tenir un Pitarra, ni cap «poeta del poble»), i la seva sensibilitat no es va traduir en política. Per això encara avui l'esfera pública és plena d'antigues elits caciquistes i fills de militars.
En tots dos casos han contribuït a bastir una farsa: a Catalunya, simulant que la Generalitat pintava alguna cosa i que els seus líders es prenien el país seriosament. A Mallorca, fent veure que tots som espanyols, amb el Diario de Mallorca i altres pamflets fent patriotisme de pa sucat amb oli i amb Molls, Llops, etc. fent de trompetaires d'un espanyolisme cínic. Però només cal veure l'amor que posen al Forn de la Glòria en els llonguets ‒avui desapareguts al Principat‒ i coca d'«aubercocs» que fan des del segle XVIII, o com un taxista que de nit es dedica al periodisme defensa la llengua, o com una senyora es queixa de la seva mare «adotzenada» i es plany del país que ens han robat.
El dia que al Principat deixem el lliri i a Mallorca comencin a estirar el fil per retrobar els orígens, veurem com el Jaume I remunta la Riera i eclipsa els creuers carregats de turistes. Els indicis hi són tots, i tothom hi guanya quan té uns orígens sòlids on arrelar una mica endins i no anar a la deriva eternament, sense quilla ni sentit, amb un tros de cochinillo a la boca ‒o una brètzel entre cap i coll.
Nou comentari