Hi ha un llibre que explica moltes coses d’una part de la meva família: La Vall Sagrada de Núria. El títol és més aviat anodí i la passió per Núria no és exclusiva de pocs catalans. Des de la institució de la festa de les Núries l’any 1951 i la popularització de l’esquí, el santuari va convertir-se en un lloc entre sagrat i turístic, on confluïen interessos diversos ―el sentiment religiós, l'esport, l'esnobisme― a vegades tot barrejat, entre crits de "me'n vaig a fer el via crucis" i comentaris sobre qui havia fet el salt d'esquí més espectacular aquella temporada. Però el significat que té aquest llibre en la història de la meva família de la banda Corominas no està relacionat exactament amb el pes que durant més de mig segle hi va tenir el santuari. Té a veure amb el fet que hi ha objectes aparentment banals que concentren, per atzar o potser perquè darrere de qualsevol història al final sempre hi ha un narrador, el fil per on s’alineen i es poden llegir la cultura, el poder i la política d’una època.
A final dels anys 50, el meu avi Rafael era un dels principals benefactors de la Vall de Núria. Hi havia començat a anar amb tota la família per recomanació del metge uns anys abans; la meva tia s’hi havia recuperat d’un asma que tenia molt mal pronòstic, i com a agraïment els meus avis havien decidit honorar el santuari amb implicació personal i econòmica. No eren només l’aire pur i els paisatges alpins, que per una família germanòfila i amant de la muntanya ja eren un regal. No era tant la devoció que sentien per la Verge de Núria ―quan jo era petita ja només s'hi anava a l'estiu, però les referències que hi feien els avis i tietes duraven tot l'any. Es tractava de demostrar que els Corominas contribuïen a fer coses grans. El meu avi, que havia fet diners administrant bé l’herència dels pares i fent gestions de transport internacional, no es conformava amb aixecar empresa i família.
El patriarca Corominas escriu l’any 1958 a mossèn Andreu Subirà, que havia estat custodi de la Vall de Núria, i li diu: «Em sorprèn el seu silenci i em pregunto si deu estar malalt, cosa que evidentment no desitgem. Però atesa la seva impetuositat habitual, li he de dir que estem molt estranyats de no haver rebut resposta seva». No era la primera carta que li enviava en aquest to; feia mesos que intentava contactar-hi sense èxit. «Vostè definitivament ja no es recorda de nosaltres», li diu, o «sabem que ha baixat a Barcelona i no ens ha vingut a veure», etcètera. S’hi veu la tossuderia d’un home acostumat a fer passar la seva. Igual que quan s’asseia a taula esperava que la meva àvia li posés aigua de Vichy encara que tingués l’ampolla al davant, quan feia de mecenes confiava que la gent respongués amb la mateixa força i diligència que ell posava en les seves dèries, sovint relacionades amb l'església i l’art. Entre altres coses va finançar, per exemple, un dels àngels de la façana del naixement de la Sagrada Família.
En aquella ocasió l'objectiu era fer un llibre que fos la segona part de La Vall de Núria, que el Pare Hilari d’Arenys de Mar havia publicat el 1929. Es veu que havia indignat i causat sensació a parts iguals, molta gent havia descobert Núria per les descripcions enlluernadores del llibre: la comoditat de l’hotel, el tren elegant que t’hi portava i el cremallera, símbol de modernitat però també del trencament de la quietud monàstica que fins llavors havia dominat la Vall. Al cap de trenta anys i superades més o menys les conseqüències de la guerra del 36 ―amb l’exili simbòlic de la figura de la Verge a Perpinyà i després a Friburg―, els Amics de Núria van proposar a l’autor que aprofundís en la història del Santuari. Mentrestant el Pare Hilari s’havia convertit en capellà de confiança dels Corominas, i el meu avi va facilitar-li contactes per recollir dades i va finançar l’edició.
La idea era que el llibre estigués a punt per la Fira del Llibre de l’any següent, per això el meu avi tenia tanta pressa a aconseguir que Mossèn Andreu parlés amb el Pare Hilari, perquè sabia moltes coses: «Anècdotes, fets, llegendes, tot el que vostè vulgui. No citaré noms per no comprometre ningú», li deia el caputxí uns mesos abans, demanant-li en un català alegre i una mica rocambolesc que l’ajudés. Sembla que Mossèn Andreu finalment no hi va col·laborar, tot i les promeses de discreció i la pressió dels Corominas. El seu mal no devia voler soroll; era un capellà rural ordenat en ple franquisme, i participar en la publicació d’un llibre en català l’any 58 segons com volia dir ficar-se en problemes.
Sembla que Mossèn Andreu no era tan imprescindible com això, perquè igualment van aconseguir resseguir el camí que havia fet la talla romànica de la Verge quan la van treure, per la carretera de Llo, de la Catalunya ocupada pels franquistes. El meu avi va acompanyar el Pare Hilari en una reunió a la Guingueta d’Ix amb la família Molas, que havia custodiat la imatge amagant-la al peu d’un rellotge. Van anar fins a Suïssa a entrevistar-se amb Rafael Patxot, científic i mecenes catalanista que s’havia exiliat amb tota la família a Ginebra i també havia tingut la Verge a casa. El meu pare, llavors un adolescent, els va acompanyar en el trajecte i va fer uns dibuixos en miniatura per il·lustrar el llibre, que finalment es va publicar l’any 1961 amb un tiratge de mil exemplars i un manuscrit original que es va subhastar per més de trenta mil pessetes.
Aquesta és la part de la història que dóna èpica a la memòria familiar. A partir d’aquí la seva grandesa perd llençols a cada bugada. Recordo el llibre a casa els meus avis, en escenes diferents, quotidianes, pintoresques. Recordo el meu avi fullejant-lo, assegut a la butaca de la sala mentre ens demanava que no féssim xivarri. Quan miràvem els dibuixos de TV3 el llibre era sempre a la vora, al costat de la Catalunya Cristiana, en una tauleta baixa o en un prestatge. El llibre com a eina de joc i projectil fins que ens renyaven. El llibre com a dipositari de tiquets i targetes de transport. Com a testimoni d’escenes prosaiques i de la desfeta d’una època i d’un món. És el mateix llibre que avui he agafat de la Biblioteca de Catalunya, quan els bibliotecaris, després d’una discussió fascinant sobre l’estat dels diversos exemplars que hi tenen, hagin decidit deixar-me’l en préstec, en plena era digital.
Nou comentari