Maragall i el testimoni del 155

Divendres, 8 de juny de 2018 (Londres)

Avui he participat al debat «Acció Exterior Republicana», organitzat per l'ANC England a la Queen Mary University. La idea era reunir uns quants ex-tècnics de delegacions a l'exterior per trencar el silenci sobre el que està fent la nostra pròpia gent i explicar en públic com vam viure, en primera persona, la fugida dels delegats i l'agenollament del sottogoverno davant del 155. «Ha de sortir tot!», em deia el C., que feia mesos que volia organitzar aquest debat. «Primer fem la crítica i després apuntem les línies estratègiques a seguir».

Al principi jo no ho veia clar. Quines línies vols proposar, si no hem aplicat la independència? No hi ha cap estructura per fer res, li deia. Al final em va convèncer i ha anat prou bé; ni que sigui perquè Villatoro i companyia comencin a sentir una mica de vergonya. Abans del debat hem dinat en un pub a prop de Southwark amb la Paluzie i l'Abel Riu, ex-tècnic de Polònia, i després hem anat cap a la Queen Mary University. Mentre parlàvem de resistència no-violenta i altres bons propòsits, tots molt ben coordinats en la nostra fabulació, ens hem trobat amb la riuada d'executius i gent cool que a aquella hora i en divendres surten a tot drap de la City.

A la Universitat, la sala ja era plena i l'Antoni Castellà i l'Aleix Sarri ja hi eren. Jo hi he denunciat el que he explicat a Vilaweb a la sèrie d'articles Des de Dinamarca: que els alts càrrecs del Departament d'exteriors van fer una catifa vermella al 155. L'Abel també ha estat contundent, i m'han sorprès (relativament) alguns detalls de la «fugida d'estudi» de la delegada de Polònia, que el dia 27 ja va plegar. Però la gran estrella ha estat la Ponsatí, que per Skype ha dit: «Jugàvem al póquer, i jugàvem de farol». Tothom l'ha aplaudit. Jo estava a punt de fer-ho, però m'he quedat a mig camí i he dit a l'Abel que no veia per quin motiu l'havíem de celebrar, aquell despropòsit.

Després hem anat tots a sopar en una pizzeria al costat de la Universitat, i m'he assabentat d'una cosa que confirma fins a quin punt el govern efectiu ha agafat el testimoni del 155. Resulta que fa uns dies, la Francesca Guardiola i l'Ernest Maragall van anar a veure alguns dels ponents per demanar-los explicacions sobre la seva participació al debat i mirar d'impedir que hi anessin. «És una encerrona», diu que els deien. Les pressions van arribar a l'oficina d'Acció del Regne Unit, i en aquest cas van donar fruits perquè a l'últim moment hem tingut una baixa.

Ens hem passat tot el "procés" fent el ploricó perquè les ambaixades espanyoles ens boicotejaven actes a l'exterior. Doncs bé: ara es veu que del boicot se n'encarrega la mateixa Generalitat, de la mà del nostre honorable conseller d'Exteriors i de la Transparència, que més aviat mereixeria el títol de conseller de l'opacitat i enllustra-sabates de Borrell. L'Agència Catalana de Notícies, tan efectiva com el govern, no ha publicat ni una sola paraula de l'entrevista de vint minuts que m'han fet, i en cap diari no ens esmenten ni a l'Abel, ni al Carles, ni a mi. Cap mitjà no ha recollit les nostres crítiques, que eren les més contundents i ben fonamentades.

El règim de Vichy, que ja s'ha empassat la classe política, engoleix ara els mitjans de comunicació. Aviat no es podrà dir ni criticar res que afecti el govern. Quina mena de democràcia és, aquesta? Tant que ens n'omplim la boca de portes enfora, i de portes endins la tractem com una braga. Més enllà d'accions coordinades fora de les institucions, l'única cosa efectiva contra la podridura d'aquest règim són les primàries. Sort que, en això, tots (o gairebé tots) els qui hem participat avui al debat hi estem d'acord.