La carn d'olla de Torra, Sánchez i Colau

Diu Sánchez Llibre que al sopar d'abans-d'ahir amb Torra i Sánchez van parlar, entre altres coses, de la carn d'olla. «Hi va haver molta tranquil·litat i normalitat», resumia el president de Foment del Treball a Mònica Terribas, en un to alegre i desenfadat, el mateix dia que Turull, Rull, Forn i Jordi Sànchez ingressaven a l'Hospital de Terrassa. Em sembla una manera poc digna, per part del molt honorable, de celebrar la fi de la vaga de fam dels presos: parlant de carn d'olla i en companyia de dos grans símbols del fracàs de l'octubre passat: l'empresariat que va envoltar Puigdemont com un eixam de vespes per impedir-li que declarés la independència, i el president del partit que va donar suport al 155. És, també, un resum perfecte dels excessos pre-nadalencs dels nostres líders processistes.

Com si el resultat de les eleccions del 21D (que van reafirmar el mandat de l'1 d'octubre amb majoria absoluta independentista al parlament) no s'hagués de traslladar, tal com es fa en qualsevol democràcia seriosa, en polítiques concretes que hi tinguin alguna cosa a veure, el govern de Torra té l'agosarament de pactar amb Sánchez un comunicat que sembla sortit de la transició. Tant en la forma (escrit i publicat per la Generalitat en espanyol) com en el fons (és un homenatge a la «seguretat jurídica» o, el que és el mateix, la constitució, tal com suggeria el faristol davant el qual van fer la roda de premsa Batet i Celaá). Per acabar-ho d'arrodonir, els ocupants es fan una foto digna de l'Hola amb Torra, Aragonès i Artadi en el seu paper d'administrats obedients (només hi faltava un arbre de Nadal ben carregat de llaços grocs). I l'endemà, Òmnium i l'ANC fan veure que protesten contra el «diàleg» hipòcrita i buit entre Barcelona i Madrid, amb un Marcel Mauri fent grans gesticulacions igual de buides i hipòcrites dalt l'escenari. El punt àlgid del seu discurs va arribar quan va dir, esgargamellant-se: «El 80% de la població està en contra de la repressió!». La repressió és molt lamentable, certament (que ho diguin als presos i exiliats, pobra gent); però l'epicentre de l'atzucac en què ens trobem no és la repressió, sinó la negativa dels líders processistes a complir el mandat de l'1O, és a dir, la independència.

Amb un govern de cartró pedra, uns mitjans de comunicació que en depenen i unes entitats cada vegada més immerses en l'espiral de victimisme que ho xucla tot, només ens queda la mobilització popular i el moviment de primàries. I fins i tot això, volen pervertir, els líders d'aquest vell règim que agonitza, tal com s'ha vist els darrers dies. Els ciutadans d'aquest país tenen tot el dret de manifestar-se; amb la cara tapada o descoberta, esbotzant tanques o cantant himnes d'esplai. És deshonest exigir-los que s'encarin a la repressió espanyola amb una valentia que ells no han tingut, perquè aquesta repressió amb la qual ara col·laboren (desenes de manifestants van tornar a rebre cops de porra de la «nostra» policia) és en part conseqüència de les acotades de cap d'un govern que es va rendir preventivament després de l'1O. Els escuts humans que s'estan posant de moda semblen fets a mida perquè el govern pugui presentar al món uns manifestants «pacífics» i heroics que domestiquen independentistes «violents», i poder vendre al món la mateixa imatge enlluernadora i naïf que s'ha venut els últims anys i que, en no anar acompanyada d'uns valors geopolítics seriosos, no ens ha servit de res. Ara, a més, amb un nou element coreogràfic ideal per acabar de reblar l'engany processista: la violència, que pretén adormir els locals i permet continuar fent pena en l'arena internacional mentre Aragonès, Artadi i companyia es fan fotos nadalenques amb els amos de Madrid, com els nens grassonets i alegres d'una postal de Ferràndiz.

Acabem l'any, doncs, amb un nivell de folklore i espanyolisme que esparvera, però hi ha motius per començar el 2019 amb esperança. Perquè malgrat l'intent de domesticar la mobilització popular, l'esperit de l'1O continua ben viu entre la gent. I això, unit al moviment de primàries que va engegar a Barcelona la setmana passada amb una força que va sorprendre tothom (fins al punt que ni els mitjans d'aquest govern buit que tenim no han pogut ignorar), permetrà, amb uns representants triats sense intermediaris i que només es deguin als ciutadans, canalitzar progressivament el poder del poble cap a les institucions. Aquest cap de setmana se celebra la segona volta; cal que tots hi votem massivament. Si no, correm el risc que entre Torra i Colau (que ahir també va córrer a reunir-se amb Sánchez), ens acabin de cuinar la carn d'olla d'una Catalunya autonomista.