Fa uns dies va venir de visita a Barcelona el Johan Häggman, finlandès que viu a Brussel·les, parla català i ha voltat per mig món. Té pinta de jugador de rugby però és refinat de pensament i de fets, una combinació que sempre em deixa fora de joc uns segons quan ens retrobem, i això que ja fa anys que el conec. Aquesta vegada ha vingut per fer una conferència a l'Ateneu convidat per la Societat d'Estudis Militars, i mentre ens parlava de com funciona la brigada suecòfona ‒que té unitats d'elit amb més reputació que les finoparlants, i que funciona com un instrument de cohesió nacional‒ vaig pensar en el primer cop que vaig visitar Hèlsinki.
Va ser en un viatge d'estiu amb els meus pares i germans, i em va impressionar descobrir el personatge d'Elias Lönnrot, que té una escultura al parc de l'antiga església d'Hèlsinki. Que un dels fundadors del renaixement de la llengua i la identitat finlandesa fos de la banda suecòfona em va trencar uns quants esquemes. A mitjan segle XIX, Lönnrot es va dedicar a recórrer el país de punta a punta per recuperar els fragments de literatura popular que s'havien mantingut en l'oralitat i sense connexió entre ells durant segles. Els va donar continuïtat i categoria, els va posar per escrit i els va convertir en l'èpica nacional que necessitaven els finlandesos per fer florir una literatura en la seva llengua.
Mentre passejàvem pel parc i menjàvem un pa farcit d'arròs típic de la Carèlia ‒que no em va semblar gens suec‒ vaig pensar que potser Lönnrot era una excepció. Més endavant he descobert que no: el moviment de renaixença finlandesa va ser bàsicament cosa dels suecòfons. Un dels primers que me'n va parlar anys més tard és Niels-Erik Forsgård, director del think tank Magma, en un debat sobre Catalunya al Café Esplanad. Forsgård em va explicar, mentre engolíem uns croissants enfarinats de dimensions escandinaves, que un altre heroi nacional és el filòsof, polític i periodista Snellman, molt amic de Lönnrot. Va impulsar un diari en finlandès cap al 1850 per revifar la consciència identitària del poble, li van retirar la càtedra de professor i va viure un temps a l'exili, però va aconseguir que el finlandès fos oficial. Com suggereix el seu nom de dring germànic, Snellman també tenia el suec com a llengua materna.
Com és que el despertar nacional de Finlàndia va ser iniciativa, sobretot, d'homes de llengua i cultura sueca? Només cal fer un tomb pel centre d'Hèlsinki, per l'avinguda Esplanadi i el carrer Bulevardi, per veure que en l'enfrontament secular entre Suècia i Rússia pel domini de Finlàndia, la victòria finalment va ser vikinga. Els edificis, els carrers amb grans arbres i l'estil de botigues i cafès, que basen l'elegància en un equilibri àtic entre intenció i sobrietat, recorden Copenhaguen o Estocolm. La victòria nòrdica toca un fons profund i dóna al país una estructura i consistència que va enrere en el temps, com a mínim fins al segle XVII, quan Suècia estén el seu poder per la Mar Bàltica i cap a l'Est.
Durant segles, l'elit intel·lectual i administrativa del país va ser sueca. Estocolm enviava a Hèlsinki els seus funcionaris; la llengua oficial era el suec. El poble, però, que fonamentalment es dedicava a la pagesia, parlava finlandès. Quan els russos envaeixen el país el 1809, d'entrada li concedeixen una certa autonomia i creen el Gran Ducat de Finlàndia, amb capital a Hèlsinki. Però a mesura que avança l'intent de russificació la classe dirigent troba, en el foment de la identitat finlandesa i l'alliberament nacional, el desllorigador per desfer-se de l'òrbita russa i preservar l'entramat d'institucions i la manera de funcionar que ha forjat el país.
«Hèlsinki en finlandès no significa res», diu l'amic Häggman, després de la conversa que vam tenir al Bar del Rick. El nom original Helsingfors és suec i vol dir «riu de Helsing», un topònim emparentat amb el Helsingør danès i el seu mirall a la costa sueca, Hälsingborg. Però com la majoria de suecòfons, si esclatés una guerra entre Finlàndia i Suècia, ell jura que defensaria Finlàndia fins la mort. En part perquè ells van estirar el país cap a la llibertat i se'l senten seu, i en part, també, gràcies a la funció integradora de la Nylands brigad, on tot el servei militar es fa en suec.
Intento imaginar-me el Johan vestit de caqui a la brigada suecòfona i de seguida el veig. Però quan me'l pinto combatent contra els suecs a primera línia, això ja em costa més de creure. En tot cas, és curiós que un cosmopolita com ell s'informi amb totes les televisions del món menys ‒pràcticament‒ la de Suècia. Els «finlandesos autòctons» van suprimir fa uns anys el canal suec de Finlàndia, quan van ser al govern. Avui la facció antisuecòfona més agressiva dels «Finns» ha quedat fora del parlament, però ja gairebé ningú reclama la televisió en suec.
També és veritat que els suecòfons de Finlàndia no són l'embrió d'una cosmogonia ni l'últim reducte o clau de volta per entendre un món, sinó un plançó que creix fora del seu origen, hi fa arrels i s'hi transforma. Si Suècia fos envaïda per Rússia i els seus fonaments estiguessin en perill, els suecòfons de Finlàndia potser tindrien una responsabilitat més gran en el manteniment de la identitat que els lliga a Suècia i a l'origen del seu univers. Però el món d'on venien els avantpassats del Johan continua viu al seu territori original, i els seus descendents no han de defensar res que estigui definitivament amenaçat.
Si l'univers hispanòfon que viu a Catalunya es concebés d'aquesta manera, ens estalviaríem baralles inútils i discussions bizantines. Els qui en formen part han de contribuir a la construcció nacional catalana sense que això els doni dret ‒perquè no el tenen, si no volem donar la raó al supremacisme‒ a imposar una visió del món, una llengua i una identitat propis d'un altre lloc. I més quan aquí, amb la immigració utilitzada pel règim franquista per castellanitzar la societat des de baix, vivim des fa dècades una operació per inflar la cultura espanyola vestint-la d'un fals progressisme, d'un victimisme ridícul i un caràcter autòcton que no té. Les mateixes institucions catalanes hi flirtegen.
Tenim sort que, de moment, la cultura i llengua imposades no arrelen gaire endins. Els escriptors i articulistes que triomfen a Catalunya són els que creen i escriuen en la llengua del país. L'instint col·lectiu és massa fort i es resisteix a acabar de completar la feina que els ocupants militars ‒des de Felip V fins als guàrdia civils que ara tan bé es coordinen amb els mossos, passant per Espartero, Primo de Rivera i Franco- per ara no han aconseguit. Fer el ploricó en defensa d'uns drets que, en realitat, són prerrogativa del colonitzador, té un recorregut limitat.
Calders deia en un article l'any 58 que, en lloc de premiar els escriptors que viuen a Catalunya però escriuen en castellà, faríem bé d'ensenyar-los el «setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat». Això ho entén fins i tot el finlandès més cosmopolita d'Hèlsinki, avalat per herois de la literatura finlandesa com Snellman i Lönnrot.
Nou comentari