Dimarts, 19 de setembre de 2017 (Copenhaguen)
Ahir a la tarda el Departament d'Exteriors ens va demanar una llista dels nostres contactes més propers al govern de cada un dels països nòrdics. «És urgent», em va dir l'E., «és perquè el conseller pugui trucar-los l'1 d'octubre a la nit». La Francesca no va voler de cap manera que hi poséssim cap número de mòbil. Jo hi vaig insistir: «Però si justament és això, el que demanen». Com se suposa que hi ha de contactar, si no, el Romeva, amb aquesta gent? Un diumenge a la nit i sense tenir cap número de mòbil?
«Res de mòbils», va dir, «i restringim el nombre de persones a contactar. No es tracta de cremar-los, ara!». S'estava dreta, impertèrrita davant la taula alçada del seu despatx de manera que l'ordinador li quedava a l'alçada dels ulls, amb un got de te enorme del glamurós Café no. 11, que tenim a tocar de la Delegació. Al final la vaig convèncer d'incloure-hi, com a mínim, el telèfon del gabinet del President d'Islàndia, però no va voler de cap manera que hi poséssim ningú del govern noruec, on tenim un parell de contactes bons.
Quan ha rebut l'excel aquest matí, l'E. m'ha trucat de seguida per dir-me que no volien diputats: «només volem governs», ha tornat a dir. «I sobretot: necessitem tots els números de mòbil que tingueu». Lògic. Ahir no vaig voler discutir amb la Francesca, però avui no ho he deixat passar. El dia 1 a la nit serà clau; si guanyem, serà el moment de clavar l'estaca fins al fons. Si el nostre ministre d'exteriors no ho aprofita per trucar als nostres contactes i buscar aliats, quan ho farà? És llavors, que haurem de cremar tots els cartutxos. Si no per què volem una agenda de contactes de primer nivell? Per parlar del temps?
La Francesca feia cara de no estar-hi gens d'acord, com si li sabés greu hipotecar un futur de propòsit enigmàtic ‒però això sí, ple d'interaccions exquisides‒ per una fotesa. Al final ha acabat accedint-hi i hem enviat un excel amb tots els alts càrrecs que coneixem, mòbils personals inclosos. En una reunió a Oslo fa uns mesos, el Christiansen ens va dir que prenia nota tant de la posició catalana com de l'espanyola. Ho va dir en presència d'un chargé d'affairs de l'ambaixada espanyola que s'havia presentat per sorpresa per fer de chaperone. Semblava sortit d'una pel·lícula d'Alfredo Landa: es va passar tota la reunió interrompent el Romeva i el Royo i fent comentaris absurds. Ni tan sols a la sortida ens el podíem treure de sobre («vamos a tomar una cerveza, hombre», ens deia).
Bé: doncs el dia 1 serà l'hora de demanar-li, a ell i a tota la resta, que facin memòria de les notes que han anat prenent sobre Catalunya i Espanya, i que es pronunciïn a favor de les urnes i la independència. A la tarda han tornat a venir els de l'ANC. S'han presentat a les 16:30 perquè la Francesca els va dir que «cap problema; no fem un horari gaire danès». Quina poca serietat! Hem començat la reunió puntuals, sense la Francesca, perquè la J. se suposa que plega a les 16:30 i no era qüestió de perdre el temps. Al cap de mitja hora ja ho havíem discutit gairebé tot, però llavors s'hi ha afegit ella i hem entrat en una dimensió sense temps ni rumb concret.
De seguida se n'ha anat per les branques i ha començat a dir que a Dinamarca la gent és lliure i no té por però que, en canvi, a Catalunya s'està demostrant que no és així. «Jo mateixa», ha dit tota vehement, «tinc por!». Ho ha repetit uns quants cops: «Tinc por, jo!». Quina mandra, la por dels convergents. De les amenaces, de perdre el patrimoni, etc. No m'he pogut estar de dir que a mi em passa el contrari i que, per sort, els nostres líders estan demostrant per primera vegada serenitat i convicció. Les grans causes, he dit, quan han guanyat ha estat per valentia. Com pot ser que en aquest moment decisiu encara hi hagi gent en llocs clau que surti amb aquestes misèries?
I no és l'única: em pregunto per què el Jacob, el director d'Acció, no ha agafat la B., ex-assessora del diputat Sjúrður Skaale, per treballar al seu equip. Té un currículum brillant, i de tots els danesos que han passat aquests dies per la delegació a fer l'entrevista de feina, ella és l'única que coneix bé el país; ha viscut a Barcelona, entén la llengua i no necessita que li expliquin gaires coses perquè és feroesa i té sensibilitat nacional. Ahir, mentre ens menjàvem uns smørrebrød a la terrassa d''Illum, li vaig parlar del noi que han agafat: «És un expert en Amèrica Llatina i no entén ni un borrall de català».
Nou comentari