Quan Samuel Pepys descriu als seus dietaris les aventures dels baleners, homes llegendaris amb qui es topa ocasionalment a les tavernes del Londres del segle XVII, no es refereix als baleners de Tórshavn. Tot i que les Illes Fèroe cada any són notícia per les imatges de balenes esventrades en un mar de plom vermell, la manera com els feroesos tradicionalment han matat aquests animals no té res a veure amb els mètodes èpics i aventurers que feien servir els anglesos que s'arribaven fins a Grenlàndia, ni amb les lluites a alta mar, lentes i macabres, que Melville explica amb detall a Moby Dick.
Tot i que el mètode feroès sempre ha estat més tranquil i civilitzat ‒en lloc de sortir a l'aventura, deixen que les balenes s'apropin a la costa i, quan les tenen a l'abast de la mà, les acorralen‒, la caça de balenes a les Fèroe cada estiu causa un gran esverament entre associacions moralistes internacionals de tota mena. No fa gaires dies, un portaveu del ministeri d'exteriors de les Fèroe es veia obligat a donar les mateixes explicacions de cada any: que la caça de balenes avui és ràpida i sostenible; forma part de la dieta dels feroesos des de fa segles i no pensen renunciar-hi.
Explico això perquè la sensualitat que veig en la defensa d'aquesta tradició atàvica no contradiu, sinó que completa i actualitza, la urbanitat i el civisme de Tórshavn. En una ciutat on els semàfors es poden comptar amb els dits d'una mà, sorprèn que darrere d'un grapat de carrerons perfectament ingenus de cop i volta aparegui un edifici agressiu com per exemple el de l'arquitecte futurista Bjarke Engels. El centre és ple de cafès on pots prendre't un expresso gairebé com te'l prendries a Manhattan (poseu-hi casetes de colors en lloc de gratacels), i la universitat i els centres de recerca ‒alguns de referència internacional‒ atreuen gent de tot el món.
A Tórshavn, que vol dir «port del Déu Tor» (un dels déus nòrdics més poderosos), no hi ha ni un sol paper a terra. Però la diferència entre el seu civisme i el dels catalans, que sempre va curt de sensualitat, és que allà si parles en danès ningú no fa cap esforç per respondre't en la llengua imposada. Al contrari: de tothom que s'estigui a les illes més enllà dels quatre dies turístics de rigor, esperen que com a mínim faci l'esforç de parlar la seva llengua. Des dels anys trenta del segle passat, quan la gent es va organitzar en una onada de boicots i protestes contra la imposició del danès, la llengua pròpia de les Fèroe vertebra tota la vida pública i privada.
«A l'escola», em diu un amic, «ens ensenyen a preferir sempre les paraules que deriven directament del nòrdic antic. Després de segles d'imposició, la nostra llengua estava molt influïda pel danès i sense voler-ho parlàvem un aiguabarreig». Mentre m'ho explica, no puc evitar pensar en com la parròquia catalana, sempre mestretites, es posa les mans al cap cada vegada que algú defensa el lèxic més genuí («vaixell», «cambra») per sobre del que ens apropa a la llengua de l'esclau. L'avorriment dels arguments academicistes («tal mot ja apareix en documents del segle XV i per tant és catalaníssim»), en una llengua que sempre coixeja i s'empobreix pel mateix cantó, contrasta amb l'alegria cosmopolita dels feroesos.
És veritat que els danesos mai no han bombardejat Tórshavn. Però fins fa quatre dies el poder central de Christiansborg tractava les Fèroe com una colònia remota de pagesos, i els seus administradors els maltractaven i extorquien a base d'impostos i prohibicions. Malgrat els intents de folkloritzar-los («les illes on viuen més ovelles que persones», anuncia avui el web del govern danès), la realitat és que ja a mitjan segle XVIII Tórshavn era una ciutat internacional. Els feroesos flairaven el rom i el tabac i altres luxes que la corona importava de les índies, als carrers del centre s'hi sentien llengües diverses i pel port circulava l'aire que fa interessants les ciutats que busquen l'horitzó.
Quan el 1946 el parlament feroès va proclamar la independència, després d'un referèndum que el rei Cristià X es va encarregar d'anul·lar immediatament, els feroesos feia segles que s'havien girat contra els abusos i la prepotència de Copenhaguen. Influïts pels valors revolucionaris i il·lustrats que venien de França, a final del XVIII van començar a trencar el monopoli comercial danès, amb líders com Nólsoyar Páll, que havien vist món i van decidir fer-se els seus propis vaixells per comerciar directament amb Amèrica i Europa. L'onada del romanticisme, amb un grup de poetes que donen categoria a les balades, llegendes i tradicions que no tenen res a veure amb Dinamarca, coincideix amb l'inici de la independència econòmica de les Fèroe, basada en la indústria pesquera.
«Entenem que hi hagi gent a qui no agradi la matança d'animals», va dir amb sornegueria el portaveu del ministeri d'exteriors davant de mitjans i animalistes indignats, «però és imprescindible abans de consumir-los». Dinamarca intentarà impedir com sigui que abandonin «la comunitat del Regne», com en diuen ells amb el llenguatge condescendent que gasten els estats. Sobretot per l'efecte contagi que tindria amb Grenlàndia, peça imprescindible ‒aquesta sí‒ en la batalla geopolítica que està escalant a l'Àrtic.
El lema de la Universitat diu que «els elfs van fer la llum per guiar les Fèroe en un camí d'estels a través dels temps». Jo hi veig l'altra cara de la moneda dels baleners però exactament la mateixa sensualitat, i en una Europa cada cop més maltractada per la mediocritat i la por, em costa de creure que gent brillant com els feroesos no acabin guanyant la partida.
Nou comentari